L'última corrida de toros a Catalunya

Doncs no parlaré de l'última corrida de toros a Catalunya. Ni en faré cap fàcil joc de paraules. Francament, no en vull traure suc, perquè hi ha coses que no me les empasso i preferisco no eixir-ne esquitxat. M'abelleix més parlar de política.



Toro
Rubalcaba està ferit de mort; però encara brama de plaça en plaça per si de cas pogués esgarranyar bell ajut que el salvés: "Estoy a favor de la inmersión lingüística", "Le he pedido a Zapatero que reintroduzca el impuesto sobre el patrimonio, porque las grandes fortunas"...

Torero
Rajoy ja tine dos "orejas" (Marcelino Oreja y Jaime Mayor Oreja, de qui la mala bava de la gent diva "a mayor oreja, menor cerebro"). Només li falta el "rabo" (francament, no en vull traure suc, perquè...) i a governar!

Mozo de espadas
Però a qualsevol torero li cal sempre un bon "mozo de espadas" per quan l'haja de menester. Per cert, que se'n sap res del Duran i Lleida?

Mulillero
Pobre Rubalcaba! Algú l'haurà d'arrossegar fora de la plaça amb la rècula de "mulillas". Sí, potser algun bon jan amatent i amb aspiracions successòries. Marcelino Iglésias és un bon jan amatent.

Banderillero
A l'Albert Rivera no li agrada que la gent creme banderes espanyoles.

Corrida sin picadores
En este festival ningú no necessita cap picador, ja se piquen prou tot sols.

Picador
Llàstima que siga una "corrida sin picadores". El Víctor Orrit hi hauria feit un paper ben lluït com a picador. El Víctor pica un poc d'ací i un poc d'allà: pica de l'Ajuntament, pica de la Diputació de Barcelona... Un picoteo assortit, vaja.

Monosabio
Un "monosabio" com Déu mana ha d'evitar que el picador caiga i prenga mal. Qui valdria per a "monosabio" del Víctor? Hi he de reflexionar, no diré pas qualsevol nom a la babalà.

Clarines y timbales
Home, no sic el Timbaler del Bruc; però, si convine fer seroll per defensar la dolça Catalunya pàtria del meu cor qui de tu s'allunya d'enyorança mor, puc tornar a ser clarinetista.

Prou, que comença el Crackòvia a TV3. I el futbol és el futbol, o no?

Santiago Segura i jo

Santiago Segura es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos.
Fragment del llibre de prosa poètica Santiago Segura i jo.

Sí, sí; però sota eixa aparença de someret de peluix s'hi amaga una mula guita (o un porc mal sopat, els zoòlegs no se posen d'acord) que amolla pernades a tort i a dret. Això sí, que a ningú se li acudisca etzibar-li'n una, perquè a la vegada s'enfurisma i trau foc pels queixals, ves per on. D'acord, és cert que ha dirigit pel·lícules que passaran a la història; a la història de la xarlotada carpetovetònica, és clar, on el seu nom brillarà al costat dels d'Esteso, el Dúo Sacapuntas i el Bombero Torero. També és cert que cap actor no el superarà mai a l'hora d'interpretar papers de curt de gambals (Torrente, José María el Heavy, Borjamari, Nino...). Ara bé, de desagradable ja no se'n tornarà. Vegem-ho.

Fa uns dies, Santiago Segura se va fer una foto amb Mariano Rajoy. Com eva d'esperar, Mariano la va penjar al seu twitter a cremadent.


D'esquerra a dreta, Santiago Segura, Julio José Iglesias (l'Observador, vaja) i Mariano Rajoy.

La foto va causar furor: molts twittaires van piular burles (amb el hashtag #rajoytorrente o sinse el hashtag). I de seguida va començar el festival bord de Santiago Segura, rebordíssim responent a les piulades burletes. Pernades cap ací, pernades cap allà. Llavors jo, que ni sic seguidor del seu twitter ni tinc cap interès a dir-li res, vaig escriure un comentari (al meu twitter i per a la gent que llijo / me llige), un comentari sobre una xarrada de Santiago Segura a la qual vaig assistir fa anys:

Una xarrada de @SSantiagoSegura fa temps. Força cretí: feva comentaris bords i s'enfadava si algú li'n feva. Veig que al Twitter és pitjor.

I Santiago Segura, que deu estar pendent de tot el que se puga comentar d'ell al twitter, va dir-me açò:

Santiago Segura: Porque no te guardas tu ponzoña? No es necesario que me menciones. Te interesa que conozca tu opinión? A mi no. Prou chata ;)

Potser voleva dir "horchata" sinse "h", sinse "h" d'"humor", i sinse humor. Quemsejó! La qüestió és que a partir d'astí se va produir este diàleg twittaire:

Jo: Nena, que t'he dit res jo? No. Llavors què t'empatolles amb si vull que tu conegues la meua opinió? No sigues tan tòtila.

Santiago Segura: Era una pregunta retórica claro, te bloqueo para no volver a escuchar mas tus apasionantes comentarios(que no he solicitado).

Jo: Retòrica. I? Encara no pilles que no m'he adreçat a tu? Bloquejar? Impossible, ni sic seguidor teu ni tu ets seguidor meu.

Santiago Segura: Como se dice en catalán -eres la cosa mas tonta que he visto por twitter y antes de bloquearte te mando a tomar por el culo-?

Jo: ¿Que com se diu "eres la cosa mas tonta que he visto por twitter" en català? Se diu "Santiago Segura", pareix.

Quod erat demostrandum. O siga: "Força cretí: feva comentaris bords i s'enfadava si algú li'n feva. Veig que al Twitter és pitjor". Pitjor? Més que no me pensava, perquè hi ha afegit la paranoia d'empaitar qui l'esmenta, encara que qui l'esmente siga una "(h)orchata", una "chata" o una "niña chica".

La niña chica era la gloria de Santiago Segura. En cuanto la veía venir hacia él, entre las lilas, con su vestidillo blanco y su sombrero de arroz, llamándolo dengosa: —¡Santiago, Santiaguiiillo!—, el asnucho quería partir la cuerda, y saltaba igual que un niño, y rebuznaba loco.
Fragment del llibre de prosa poètica Santiago Segura i jo.

Catalanofòbies i remeis

Tots els espanyols són catalanòfobs? No; però Déu n'hi do. Un 90%?, un 75%?; en tot cas, no crec que els catalanòfobs siguen menys d'un 60% d'espanyols. Diguem-ho clar: qualsevol que trepitge terra espanyola ensopegarà ben lego amb bona mira de catalanòfobs. És més difícil passejar per Espanya i no veri-hi cap catalanòfob que passejar per Torreciudad i no veri-hi cap mossèn amb bragueta botonera de coll alt. Tothom n'ha patit l'experiència. "¿Eres catalán?; pues los catalanes queréis imponernos el catalán, y además os queréis quedar con los impuestos de los españoles, y blablabla.." Estic convençut que fins i tot l'Albert Rivera, pobret, s'hi troba sovent. "No, que yo soy Albert Rivera, un no nacionalista de Ciudadanos", "Has dicho que te llamas Albert, ¿ves?, imponiendo el catalán", "Llámame Alberto si quieres", "Sí, sí, pero de entrada has dicho Albert, o sea que odias la lengua castellana", "Que no, que yo, que... ¡Viva España!". Pobret, pobret. Quina creu ser turista català a Espanya!



Ara bé, de remeis per evitar els sermons catalanòfobs quan hom viatja per les Espanyes, n'hi ha. Per exemple este: dissimular l'accent català, fer-se dir Eulogio i presentar-se com a nascut a Quintanilla de Onésimo (Valladolid, Espanya). Però jo, com que m'és impossible evitar l'accent català, en practico un altre, de remei: parlo en francès, me faig dir Ronald i dic que sic un cajun nascut a la vora de Lafayette (Louisiana, EE.UU.). Funciona de meravella; és més, la gent procura entendre'm i fer-se entendre. Quan de volta en tant apareix algú que intenta parlar-me en anglès, li dic que al meu llogaret tots parlàvem en francès i que l'anglès no el dominàvem guaire. Normalment s'estranya un poc, sí; però ni me diu el nom del porc ni m'acusa d'odiar l'anglès. I, sobretot, ningú no me diu mai "Háblame en cristiano, Ronaldo".

Tot plegat demostra que fa goig viatjar per Espanya com a ciutadà d'un altre Estat. I açò, ser ciutadans d'un altre Estat (per exemple, d'una República Catalana independent), és un altre remei. De feit, és el Remei.

Dieta electoral equilibrada

Ara que s'apropen eleccions, convine recordar més que mai que hi ha dietes electorals poc saludables. Bo i que les presses de la societat actual mos aboquen molts camins a votar qualsevol partit d'aspecte mengívol que se mos pose a l'abast, hem de sabre que, així com hi ha begudes votables i begudes no votables, hi ha partits potables i partits no potables. Vaja, que hi ha partits tan tòxics com el lleixiu i l'amoníac, i partits exempts de toxicitat (tot i que no tots són saludables, n'hi ha també d'indigestos i de neutres). La Piràmide de la votació saludable mos aidarà a no prendre bous per bísties grosses.

• Partits tòxics (no votables mai): Ciudadanos (espanyolista i catalanòfob), Plataforma per Catalunya (espanyolista, catalanòfob i racista), PP (espanyolista, catalanòfob, racista i integrista).

• Partits indigestos (votables 0-1 cops a la vida): Reagrupament ("En Pascual és un noi original com cal; i els líders reagrupats, per bé que primer li demanéssem la dimissió —amb posat de verges ofeses—, després ni hem tornat a demanar-la-hi mai més ni l'hem expulsat, perquè hem decidit relaxar-mos i goir amb ell dels refinats plaers —mmm!— que proporciona un bon pam de PSC —mmm!!!— formós, eixerit i enjogassat"), Unió Democràtica de Catalunya (espanyolista i integrista), PSC (PSOE, "ei!, el Pérez Rubalcaba ha promès que el PSC...", sí, prou, PSOE, "i la Chacón ha jurat a un míting que el PSC...", com si ho vol jurar davant del Cristo de la Legión, PSOE, "i la Teresa Montanuy diu que...", que sí, que sí, però PSOE i PSOE).

• Partits neutres (votables 0-5 cops a la vida): Convergència Democràtica de Catalunya (vianda recomanada als llibres de Lara Moneta 1.000 receptes per cuinar peixos al cove i La fruita i Lara Moneta, hi ha una ordre internacional de recerca i captura contra Lara Moneta, se l'acusa d'incitar a la malnutrició), Iniciativa per Catalunya (eh?, ah!).

• Partits saludables (votables indefinidament, si no se barreen amb partits tòxics o indigestos): CUP (independentista; molt lent, però independentista), Solidaritat Catalana per la Independència (independentista; amb ocasionals rampells soviètics, però independentista), Reagrupament (independentista, excepte quan fa Pasqua abans de rams), ERC (independentista; independentista?, doncs pareix que sí).

Si fem un poc de cas de la Piràmide de la votació saludable, la nostra dieta electoral sirà més equilibrada. La salut és lo primer, o no.

Catalan Reality Bites

Pareix que el proper dimecres hi haurà ple municipal extraordinari. "Extraordinari" en el sentit de "fora del que és habitual"; que ningú no se crega que sirà un ple "extraordinari" en el sentit de "brillant, meravellós, magnífic" (és curiós, perquè els darrers plens ordinaris, en canvi, sí que han sigut bastant ordinaris, en tots els sentits). Mira, en faré un post viu. Potser resoldrem bell dubte. Per exemple, ¿el Víctor conservarà els dos sous o se sotmetrà a un procés de castració salarial? Faig un pronòstic: contra el que predica el Boni de bar en bar ("No feu cas del Manel Riu, no se poden cobrar dos sous públics"), el Víctor mantindrà els dos sous públics; ara bé, el salari municipal sirà rebateat amb el nom de "compensació econòmica", amb dos CAMPAMENTOS ("campamentos" vol dir "pebrots"), i també costarà un ou. Bé, mentre esperem el ple, farem uns tastets de realitat catalana.

Immersió lingüística
El Tribunal Constitucional, el Tribunal Supremo, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña i l'Alícia Sánchez Camacho (Partido Popular) rebutgen la immersió lingüística. L'Alícia l'anomena "inversió lingüística", sinse cap intenció irònica. Potser l'ha despistat l'enginyosa inversió lingüística del Màrius Serra, el palíndrom "català a l'atac". L'Alícia Sánchez Camacho se fa dir Alícia Sánchez Camacho, amb els dos cognoms, com els ministres franquistes (Fraga Iribarne, Girón de Velasco, Solís Ruiz, Arias Navarro...), com els àrbitres espanyols (Urízar Azpitarte, Soriano Aladrén, Pes Pérez, Guruceta Muro...), com els candidats socialistes (Rodríguez Zapatero, Pérez Rubalcaba...), com els personatges de la sèrie Bob Esponja (Bob Esponja, Patricio Estrella, Calamardo Tentáculos, Arenita Mejillas...). Ai, la Sánchez Camacho! Hi ha qui diu que està operada.



Operada? No n'estic convençut. Jo crec que sempre ha sigut dona.

Cremar banderes
Cremar banderes fa fiero. És cert que és un actor horrible, a les pel·lis de l'Almodóvar i a les pel·lis que no són de l'Almodóvar; però no està bé calar-li foc, pobrissó.

Crema de banderes
En prenc sovent: quatre dits de crema de banderes i un xarrup de bourbon.

Dando caña
Dando caña és un programa d'Intereconomía on els tertulians juguen a veri qui la tine més llarga; la catalanofòbia, és clar. Com és natural, no entenen les notícies que tinen relació amb Catalunya. El moderador, de tant en tant, mira de fit a fit els espectadors i fa publicitat d'un aparell contra la sordesa: "Si usted no entiende las noticias, le será muy útil". Bestial.

Placa, placa!
Això de "Placa, placa!" eva l'onomatopeia que feva servir el Yoyas per imitar el so d'un parell de galtades. Un català universal, el Yoyas. Però la placa placa de debò la tenim a Tremp:


Foto presa el dimecres 3 d'agost de 2011 a la cruïlla Magistrat Saura / Avinguda d'Espanya.


Ampliació de la foto.

"Calle Magistrado Saura", en castellà, amb dos CAMPAMENTOS ("campamentos" vol dir "campamentos"). Ara, el Pascual (tan catalanista, tan independentista, tan Regidor de Via Pública i tan Primer Tinent d'Alcalde) hi posarà remei, segur. Home, també pot recórrer als "ésques". Estaria bé. Jo a l'IES de Tremp en faig col·lecció, dels "ésques": "És que no tinc la llibreta de deures perquè el meu germà xic va tindre un rampell de constructor naval i la va transformar en tota una flota de barcos de paper", "És que no vaig vindre a l'examen perquè me van trucar de la Filharmònica de Sant Petersburg demanant-me que mirés de fer-hi cap per mor de substituir un solista de gaita gallega que s'heva fugat amb tres ballarines del Bolshoi"... Com poden ser els "ésques" del Pascual? Doncs, si fa o no fa, així:

1. "És que no és una placa placa de l'Ajuntament, és una placa privada". Coi! Ves, si les plaques dels carrers poden ser privades (i castellanes), demà mateix arrenco la de la façana de casa i n'hi poso una altra on hi diga "Calle de las Capullas" o "de las Capollas" o com carai se diga en castellà "Carrer de les Capelles". I, si d'ací a cent anys l'Ajuntament encara pensa igual, potser hi haurà a Tremp una "Calle del Teniente de Alcalde Bonifacio Palomino".

2. "És que no és una placa placa de carrer, és una ordre: ¡Calle, magistrado Saura!" Home, així no hi tinc res a dir. Tant de bo se donés la mateixa ordre de callar a d'altres magistrats; per exemple, als del Tribunal Constitucional, als del Tribunal Supremo i als del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña.

En fi, ja verem si l'Ajuntament i el Pascual hi fan res o tiren d'"ésques". Pobre magistrat Saura! Pobre magre gat Saura, que no tine Friskies™ i s'ha de conformar amb uns minsos tastets de realitat catalana!

En quin moment se va iniciar la catalanofòbia?

A la co...

—Alto! No escrigues més!
—Què paaassa? Ara què he feit malament?
—No res. Te n'has assabentat que Zapatero acaba de convocar les eleccions espanyoles? Siran el 20 de novembre.
—Sí, el 20-N. Una data amb molt de significat. Eixe dia la meua dona farà 42 anys.
—Coi, la Mir 42 anys? No els aparenta molla!
—Ja li ho dic prou jo: "Te falten mooolts anys per tindre l'edat que ara aparentes".
—Que cabrooon! Escolta, no penses escriure res sobre eixes eleccions?
—Ja me vagarà. Eh, però n'he parlat ací, ací i ací.
—D'acord, d'acord. Pots continuar el post d'avui.
—Moltes gràcies.

A la conv...

—Que aniràs al ple del Consell Comarcal del dilluns 1 d'agost?
—Au, torna-hi! Si continues així, no acabarem mai. Sí que hi aniré, bomboló.
—I en faràs un post viu?
—No, viu no! Clemència! És a les 20:00! N'acabo de fer un del ple municipal! Pietat!
—D'acord, no t'esveres. Però oi que en parlaràs en un post normal l'endemà o dimecres?
—Que sí, que sí. Content? I ara me deixes seguir escriuint este post o què?
—I tant! No t'interrompré més.
—T'ho agrairia de tot cor, Joystick.

A la conversa pre-ple que vam mantindre el Diego, el Faciet, la Bepeta i jo va eixir el tema de la catalanofòbia i el del seu origen.


El Faciet i la Bepeta. Al Diego i a jo no se mos veu perquè èvem sota les faldetes de la Bepeta. Confirmat: la Barbie, la Nancy i la Bepeta són un engany. Els de Vaginesil™ no en faran ni cinc de calaix.

En quin moment se va iniciar la catalanofòbia? ¿En qué momento se había jodido el Perú? Malauradament, la nostra conversa a la catedral va quedar estroncada perquè va començar la missa major plenària oficiada pel bisbe Orrit.

En quin moment se va iniciar la catalanofòbia? Me pareix que la catalanofòbia és un esport que se practica a Espanya des de les acaballes del sigle XV. L'expulsió dels jueus al 1492 va deixar semi-vacant la plaça d'ase dels cops (només semi-vacant, perquè, tot i que a Espanya no hi van quedar jueus, l'esport del "Jueu, més que jueu!" i "Doncs tu més!" va continuar) i, per aclamació popular, vam ocupar eixa plaça els catalans. D'aleshores ençà, els catalans exercim tan bé la funció, que no només som jueus, sinó nazis. Tot depèn del cantó per on vinga la brotxina. Som jueus si bufa des de la dreta.

A Companys sólo hay que verle la nariz para saber de qué raza es.
Edició franquista de l'ABC durant la Guerra Civil. Font: "Què pensen els espanyols de nosaltres?"

I som nazis si bufa des de l'esquerra.

[Intenció irònica on] Los españoles, malhechores rudos, agresivos y pringosos cuya tierra de origen se reduce cada vez más (hasta el Reino de León, me he enterado por algunas pintadas, aspira a la autodeterminación, tal vez por una exigencia inexorable de la rima), llevan milenios expoliando y devastando el mundo, imponiéndole un idioma delictivo, aniquilando preciosas señas de identidad cultural [intenció irònica off], suministrando, por añadidura, excelentes coartadas para la paz del espítitu de cualquier nacionalista, no muy distintas a las que para un nazi suministra un judío o un negro: la culpa de todo la tienen esos que no son como nosotros, en realidad son inferiores a nosotros.
Antonio Muñoz Molina, "El nacionalismo y el niño interior", El País, 30-X-1993. Font: "Catalanofobia"

Qui ho heva de dir? Un sinyor d'esquerres com Muñoz Molina avançant-se a Jiménez Losantos en tractar de nazis els catalans! Bé, Muñoz Molina se refereix només als nacionalistes. És clar, és clar. Com Pío Moa quan parla de "catalufos". Don Pío diu que aplica el mot "catalufo" només als catalans nacionalistes. Naturalment, sí, sí. El problema és que Muñoz Molina i Pío Moa consideren nacionalista, i per tant nazi o catalufo, el feit que, per exemple, l'Estatut diga que el català i l'aranès són les llengües pròpies de Catalunya. De Montilla a mossèn Ballarín, tots nazis i catalufos. Els catalanòfobs il·lustrats sempre intenten dissimular la seua catalanofòbia. No són desvergonyits com els catalanòfobs feréstecs. Un bon exemple de catalanòfob feréstec siria José Manuel, este José Manuel (les paraules no són exactes, però el contingut sí, anys 80):

—Tenim una nova trucada d'un oient. Hola, José Manuel. De quin tema volia parlar?
—Mire, no entiendo lo que me dice. ¡Estoy harto de que me hablen en catalán!
—Però Catalunya Ràdio és una emissora en català. Si vostè ha trucat per participar-hi és perquè ens estava escoltant i ens entenia, no?
—¡¡¡Hábleme en castellano!!!
—Opino que s'equivoca d'actitud, José Manuel.
—¿Eso me lo ha dicho en catalán o en castellano?

Ara bé, la radera rebrotada catalanòfoba comença amb les eleccions espanyoles del 6 de juny de 1993. Totes les enquestes diven que el PP obtindria més diputats que el PSOE; però va ser a l'inrevés. Encara recordo que, pels volts de les 22:00 d'aquell 6 de juny, Ruiz-Gallardón i Arenas van aparèixer a la tele traient punta a unes suposades dades que demostraven que el PP heva guanyat i que el Ministerio del Interior mentiva. Ni de les dades ni del Dúo Sacapuntas se'n va sabre res més en tota la nit. La derrota els va sabre amarga, molt amarga. No obstant, el PSOE només va superar el PP de molt poquet. De tan poquet que el PSOE, per primer cop des de 1982, necessitava trobar un aliat estable al Congreso. A qui va trobar? A CiU. Quina va ser la reacció de la dreta espanyola amargada i sacapuntaire? Esta:


"Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña." Portada de l'ABC del 12 de setembre de 1993.

Una galtada a Catalunya amb l'aparença de galtada al Pujol. La catalanofòbia il·lustrada sempre dissimulant. I així fins avui. Qui vulga sabre'n més, trobarà molta informació al llibre de Francesc Ferrer Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. De Francesc Ferrer en vaig dir bella cosa al post "Els Res a Dir i el Consell Comarcal: els clàssics i les versions". Eva un senador del PSC que s'ho va repensar i se'n va anar del PSC. Estaria prou bé que algun dia els catalans mos ho repenséssem i mos n'anéssem d'Espanya.

En quin moment se va iniciar la catalanofòbia? A veri, a Espanya ja fa sigles que no mos hi volen. I a casa me van ensenyar que és de mala educació ser una visita pesada. Recordem-ho el 20 de novembre.

Què sic, què no sic i què és Luisa Fernanda Rudi

Luisa Fernanda Rudi anuncia una nueva Ley que derogue la normalización de catalán y aragonés
Font: Heraldo de Aragón, via Notícies de la Terreta.



A banda de ser una catalanòfoba, vostè què coi és, sinyora Luisa Fernanda? Una sarsuela? Una chanson paillarde de Brassens? Ja li ho dic jo: vostè és una política immoral. I ho és no perquè faça demagògia a canvi de guanyar uns quants vots de la manyilàndia profunda. No va per astí la cosa: tot polític tine dret, si vol, a viure de la demagògia. El que la converteix a vostè en una política immoral és que el seu bolsó de demagògies no tine piador; i, abans d'arribar al genocidi cultural, cal piar el bolsó, sinyora Luisa Fernanda. Ja sé que vostè no s'hi juga res; però jo m'hi jugo la supervivència de la llengua dels meus besavis ribagorçans de Monesma, Monesma, Casserres del Castell, Pont de Montanyana, Areny, Areny, Pont de Montanyana i Pont de Montanyana. La supervivència de la meua llengua catalana, Luisa Fernanda. Jo sé què sic i què no sic i, benauradament, no sic vostè.


"Canto i, quan canto lo que sinto, / sinto i canto tal com sic, / sinto i canto lo que sic", Anton Abad, cantautor de Saidí (Baix Cinca, la Franja).

Sic...


independentista (pel que fa a Catalunya), sobiranista (pel que fa a Aragó, a la Val d'Aran, a la Franja, al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord), catalanista (profés), professor (de castellà), antifeixista, d'esquerres, llibertari, llibertí (de pensament, paraula, obra i omissió), anticastrista (Fidel Castro no), anticastrista (castració no, excepte pels gats), benavarrí, trempolí, franjolí, ribagorçà, pallarès, xarraire (molt), gras (molt), casat (molt), explorador (encara m'agrada aprendre), ex-plorador (ja no ploro tant), ex-clarinetista, ex-bandurriaire, ex-melenut, ex-escolanet, ateu, anticlerical, cinèfil, espectador de teatre (en excedència intermitent), heterosexual (en excedència intermitent), barcelonista (sinse carnet), conductor (amb carnet), europeista, objector (mili no), fumador (2 cada dia), dallonses (2 cada dia), barbut, bon lector (de literatura i premsa), mal lector (de lletra xica; sobretot, de contractes bancaris i d'instruccions d'ultracongelats), internauta, blogaire, catalanòfon, francòfon, aragonesòfon, castellanòfon, sexòfon, tintinòfil (i haddockòfil), gaditanòfil (carnavals), llatinoamericanòfil (Les Luthiers, dulce de leche, Martín Fierro, bife de chorizo, Patrícia Gabancho, mollejas, música cubana, Ricardo Darín, Borges, Monterroso, Jorge Edwards, Sota el volcà, José Martí, Cabrera Infante, Sábato, Manuel Puig, Bryce Echenique, Rulfo...), francòfil (llista infinita), nadalòfil (festes), nadalòfob (tenista), pare (des del 18 d'abril de 2012).

No sic...


haitià, nepalès, espanyol, espanyolista (Real Club Deportivo EEEs paaa ñoool), xirucaire (agermanats anirem caminant / sota un cel ben blau), cristià de base (agermanats anirem caminant / sota un cel ben blau), pujolista (agermanats mos vam ben empassar / l'estatut de Sau), arturmasista (pacte fiscal anirem demanant: / som uns grans babaus), religiós, ric, rius (oi que tu no ets deulofeusss, garciasss, sànchecesss, martínecesss...?, doncs jo no sic riusss), ros, jove, alt, prim, marxista, periodista, cafetaire, ballador, regidor, esportista, sardanista, motorista, anglòfon, maitiner, platjaire.

Benauradament no sic...


espanyolista (viva España, alzad los brazos, hijos de...), espanyolista (no, no, yo no soy españolista, yo soy ciudadano del mundo, ciudadano de Ciutadans, vaya), de dretes, de l'Opus, de la FACAO (meravigliao), nazi, marxista-leninista, homòfob, xenòfob, racista, antiavortista, sexista, pepero (porompompero), heliòfil (cara al sol con la camisa nueva), Luisa Fernanda Rudi.

Coloraines

Amb l'arribada de l'estiu, a Tremp tot va prenent color, llevat del Joan Pascual, el Josep Ardanuy i jo, que cada dia estem més pàl·lids. L'Ardanuy no en tine cap culpa, perquè n'és de mena i no hi ha remei. Està sempre tan blanquinós que, si provés d'eixir per Tremp amb xancletes, mitjons, bermudes, mariconera i samarreta de "Salou zon strand en —zeeën— bier", molta gent li preguntaria (en castellà, a crits i gesticulant molt) si li agradava el Pallars, si eva geòleg i si ploueva molt a Holanda. En canvi, el Pascual i jo estem descolorits per ragons circumstancials. Jo estic blanc a còpia de fugir del Sol; i el Joan Pascual, a còpia d'estar cara al Sol amb la corbata nova. Ei, que és cert. El Sol ha esblanqueït que és un contento els dos cartells del Pascual encorbatat que encara aguanten al cap del Passeig enganxats a unes tanques de xapa. De moment, ja estan així:



I a la tardagó els verem així:



Jo siria partidari de retirar-los, sinse malmetre'ls. Si a l'Iniesta se li acaben els cromos, encara poden fer servei eixos cartells; i, si mai se fa a Tremp una retrospectiva d'Stanley Kubrick, també.



No mos desviem del tema. Diva que amb l'arribada de l'estiu, a Tremp tot va prenent color, color rojigualdo. Se veu que el cap de setmana passat uns xicots pelats, musculosos i simpàtics se van entretindre a decorar Tremp amb coloraines rojigualdas.



Fins i tot van tindre el detall d'anar tapant logos del CAT (Comerç Associat de Tremp).



Bell malpensat podria sospitar que els xicots pelats, musculosos i simpàtics van tapar el logo perquè creueven que el CAT voleva dir Catalunya. Res més allunyat de la seua intenció: només preteneven recordar als comerciants que cal substituir el vell logo pel nou.



Potser haurien volgut continuar la seua tasca decoratriu i benefactriu el cap de setmana que vine; però dimarts Nostra Senyora del Carme va descendre del cel (amb helicòpter), va regalar un despatx a cadascun dels xicots i, així que els xicots van haver berenat amb Tulipan, va tornar a marxar amb l'helicòpter. O siga que ara estan massa enfeinats decorant despatxos. Guarda tu de què li ha de servir un despatx a un xicot pelat, musculós i simpàtic! I és que a un despatx s'hi llegeix, s'hi escriu, s'hi porten els comptes, s'hi negocia... Potser Nostra Senyora del Carme no els va donar cap despatx, sinó un empatx; és clar, el Tulipan. Ah, coi, ja sé per què els servirà el despatx: per anar de CAMPAMENTOS, un capteniment molt rojigualdo.

Siguem clars: al pa, pa; i Albiol, biol

No només d'orrits i pascuals se nodreix l'esperit humà. Per bé que el reasocialisme trempolí haja pogut fer sensació, al món hi ha altres Ajuntaments estrafolaris, i tant que sí! Badalona, per exemple; amb el seu nou Alcalde Xavier García Albiol, que és l'actual Rodríguez de la Fuente, l'actual amic dels animals. Amic d'animals com ara este exemplar d'extremenya-que-viu-a-Catalunya-i-se-sinte-"afestada"-per-les-"panteres" (ocell no migratori ella, i ara!):



Tan estrafolària és la cosa badalonina que l'Associació Albiòfila "Albiol, treu banya!" demana que hi haja un nou himne municipal que substituïsca el vell himne.

¡Qué bonito es Badalona
con suh viejoh y suh niñoh,
con suh hembrah y suh hombreh,
suh apellidoh, suh nombreh,
su sexo y su domicilio!
¡Y su carné de identidá!

Home, la veritat és que als de l'associació això de dir "hembrah" a les dones i això d'excloure de la badalonitat els que no tinguessen "carné de identidá" els feva prou goig; però preferiven un himne modern. Primer, van valorar i descartar diverses possibilitats: "Albiol (5 cops), hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual" no els agradava perquè el "resultado" sí eva important, "Albiol, la cara Albiol" els pareixeva massa catalanista i "Tengo miedo al Albiol" expressava el contrari del que ells preteneven. I, al remat, se van decidir per un himne clàssic: el "Cara Albiol".

Cara Albiol
con la camisa nueva
que tú bordaste en rojo ayer.

O siga, "Cara Albiol...


(García Albiol practicant la boxa; "que te pego, leche" style, de cara, sempre de cara.)

...con la camisa nueva...


(García Albiol ficant-se en camisa, en camisa d'onze vares, és clar. Caldrà jutjar-lo amb la mateixa vara de mesurar?, amb la mateixa vara de mesurar esquenes, vull dir.)

...que tú bordaste en rojo ayer."



Sí, "ayer"; perquè ara al Blanch ja se li ha feit coneixement.

Moralekha (per gentilesa d'Albiòlics Anònims): No prengueu mai Albiol de desinfectar.

Diàleg de badalonins:
-A vostè li agrada el García Albiol?
-Ves, m'estimo més el García al vapor o el García a la planxa, no embafen tant.

Nihil novum sub sole in urbe

Com diven els llatins, "Nihil novum sub sole in urbe"; que traduït al català seria, si fa o no fa, "Ni la nou s'obre sola". O siga que a la ciutat de Tremp tot continua igual. I me pareix que sirà un "igual permanent", d'eixos que tinen llicència municipal. Mentre tot seguisca igual, podem entretindre-mos amb un documental i una corranda.

El documental és en anglès. Ara bé, les declaracions dels espanyols (Aznar, Alfonso Guerra, Jiménez Losantos, madridistes diversos...) hi ixen en castellà i se'ls entén tot; però tot, tot, tot.

Spain's secret conflict (Documentary)

I la corranda d'avui no diu res sobre Tremp, ni sobre el Pascual, ni sobre el Víctor; però res de res de res.



No ha d'esverar-se la gent
si Strauss-Kahn busca mamelles
o si pacten a Cubelles
PP i Reagrupament.
En política, sovent,
fan destrosses dos melons.

Els uns fan ferri amb bastons;
i els altres, fusta a la farga:
a Tremp tothom la sap llarga
després de les eleccions.

Totes les corrandes

Corrandes de les eleccions trempolines (2)

"Tremp, lo primer" és l'or que, amb seda,
el Víctor mos ofereix;
o, per dir en plata el mateix,
"Tremp, lo únic... que me queda".
D'or i plata, eixa moneda
porta creu pels dos cantons.

Els uns fan ferri amb bastons;
i els altres, fusta a la farga:
a Tremp tothom la sap llarga
quan arriben eleccions.




Al PP faig un retret:
que a la llista -qui ho diria!-
hi haja el Manolo Garcia,
però no el Quimi Portet.
Ells, com Ortega i Gasset,
even guairebé bessons.

Els uns fan ferri amb bastons;
i els altres, fusta a la farga:
a Tremp tothom la sap llarga
quan arriben eleccions.

Totes les corrandes de les eleccions municipals trempolines