Catalanofòbies i remeis
Tots els espanyols són catalanòfobs? No; però Déu n'hi do. Un 90%?, un 75%?; en tot cas, no crec que els catalanòfobs siguen menys d'un 60% d'espanyols. Diguem-ho clar: qualsevol que trepitge terra espanyola ensopegarà ben lego amb bona mira de catalanòfobs. És més difícil passejar per Espanya i no veri-hi cap catalanòfob que passejar per Torreciudad i no veri-hi cap mossèn amb bragueta botonera de coll alt. Tothom n'ha patit l'experiència. "¿Eres catalán?; pues los catalanes queréis imponernos el catalán, y además os queréis quedar con los impuestos de los españoles, y blablabla.." Estic convençut que fins i tot l'Albert Rivera, pobret, s'hi troba sovent. "No, que yo soy Albert Rivera, un no nacionalista de Ciudadanos", "Has dicho que te llamas Albert, ¿ves?, imponiendo el catalán", "Llámame Alberto si quieres", "Sí, sí, pero de entrada has dicho Albert, o sea que odias la lengua castellana", "Que no, que yo, que... ¡Viva España!". Pobret, pobret. Quina creu ser turista català a Espanya!

Ara bé, de remeis per evitar els sermons catalanòfobs quan hom viatja per les Espanyes, n'hi ha. Per exemple este: dissimular l'accent català, fer-se dir Eulogio i presentar-se com a nascut a Quintanilla de Onésimo (Valladolid, Espanya). Però jo, com que m'és impossible evitar l'accent català, en practico un altre, de remei: parlo en francès, me faig dir Ronald i dic que sic un cajun nascut a la vora de Lafayette (Louisiana, EE.UU.). Funciona de meravella; és més, la gent procura entendre'm i fer-se entendre. Quan de volta en tant apareix algú que intenta parlar-me en anglès, li dic que al meu llogaret tots parlàvem en francès i que l'anglès no el dominàvem guaire. Normalment s'estranya un poc, sí; però ni me diu el nom del porc ni m'acusa d'odiar l'anglès. I, sobretot, ningú no me diu mai "Háblame en cristiano, Ronaldo".
Tot plegat demostra que fa goig viatjar per Espanya com a ciutadà d'un altre Estat. I açò, ser ciutadans d'un altre Estat (per exemple, d'una República Catalana independent), és un altre remei. De feit, és el Remei.


Ara bé, de remeis per evitar els sermons catalanòfobs quan hom viatja per les Espanyes, n'hi ha. Per exemple este: dissimular l'accent català, fer-se dir Eulogio i presentar-se com a nascut a Quintanilla de Onésimo (Valladolid, Espanya). Però jo, com que m'és impossible evitar l'accent català, en practico un altre, de remei: parlo en francès, me faig dir Ronald i dic que sic un cajun nascut a la vora de Lafayette (Louisiana, EE.UU.). Funciona de meravella; és més, la gent procura entendre'm i fer-se entendre. Quan de volta en tant apareix algú que intenta parlar-me en anglès, li dic que al meu llogaret tots parlàvem en francès i que l'anglès no el dominàvem guaire. Normalment s'estranya un poc, sí; però ni me diu el nom del porc ni m'acusa d'odiar l'anglès. I, sobretot, ningú no me diu mai "Háblame en cristiano, Ronaldo".
Tot plegat demostra que fa goig viatjar per Espanya com a ciutadà d'un altre Estat. I açò, ser ciutadans d'un altre Estat (per exemple, d'una República Catalana independent), és un altre remei. De feit, és el Remei.
Etiquetes de comentaris: Francofília, Partido Popular
2 Comments:
coño un fato haciendose pasar por gabacho polaco
Anònim polaco,
Els de benavarri no som fatos (Fatilàndia és a 100 Km de Benavarri), som guineus.
"Si vas a Benavarri
passa per la Tussaleta,
que hi trobaràs la guineu
entrecavant judietas."
(Corranda que diuen els de Tolba, "Bllat Colrat!", vol. 2, 1997)
Publica un comentari a l'entrada
<< Pàgina principal