Santiago Segura i jo

Santiago Segura es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos.
Fragment del llibre de prosa poètica Santiago Segura i jo.

Sí, sí; però sota eixa aparença de someret de peluix s'hi amaga una mula guita (o un porc mal sopat, els zoòlegs no se posen d'acord) que amolla pernades a tort i a dret. Això sí, que a ningú se li acudisca etzibar-li'n una, perquè a la vegada s'enfurisma i trau foc pels queixals, ves per on. D'acord, és cert que ha dirigit pel·lícules que passaran a la història; a la història de la xarlotada carpetovetònica, és clar, on el seu nom brillarà al costat dels d'Esteso, el Dúo Sacapuntas i el Bombero Torero. També és cert que cap actor no el superarà mai a l'hora d'interpretar papers de curt de gambals (Torrente, José María el Heavy, Borjamari, Nino...). Ara bé, de desagradable ja no se'n tornarà. Vegem-ho.

Fa uns dies, Santiago Segura se va fer una foto amb Mariano Rajoy. Com eva d'esperar, Mariano la va penjar al seu twitter a cremadent.


D'esquerra a dreta, Santiago Segura, Julio José Iglesias (l'Observador, vaja) i Mariano Rajoy.

La foto va causar furor: molts twittaires van piular burles (amb el hashtag #rajoytorrente o sinse el hashtag). I de seguida va començar el festival bord de Santiago Segura, rebordíssim responent a les piulades burletes. Pernades cap ací, pernades cap allà. Llavors jo, que ni sic seguidor del seu twitter ni tinc cap interès a dir-li res, vaig escriure un comentari (al meu twitter i per a la gent que llijo / me llige), un comentari sobre una xarrada de Santiago Segura a la qual vaig assistir fa anys:

Una xarrada de @SSantiagoSegura fa temps. Força cretí: feva comentaris bords i s'enfadava si algú li'n feva. Veig que al Twitter és pitjor.

I Santiago Segura, que deu estar pendent de tot el que se puga comentar d'ell al twitter, va dir-me açò:

Santiago Segura: Porque no te guardas tu ponzoña? No es necesario que me menciones. Te interesa que conozca tu opinión? A mi no. Prou chata ;)

Potser voleva dir "horchata" sinse "h", sinse "h" d'"humor", i sinse humor. Quemsejó! La qüestió és que a partir d'astí se va produir este diàleg twittaire:

Jo: Nena, que t'he dit res jo? No. Llavors què t'empatolles amb si vull que tu conegues la meua opinió? No sigues tan tòtila.

Santiago Segura: Era una pregunta retórica claro, te bloqueo para no volver a escuchar mas tus apasionantes comentarios(que no he solicitado).

Jo: Retòrica. I? Encara no pilles que no m'he adreçat a tu? Bloquejar? Impossible, ni sic seguidor teu ni tu ets seguidor meu.

Santiago Segura: Como se dice en catalán -eres la cosa mas tonta que he visto por twitter y antes de bloquearte te mando a tomar por el culo-?

Jo: ¿Que com se diu "eres la cosa mas tonta que he visto por twitter" en català? Se diu "Santiago Segura", pareix.

Quod erat demostrandum. O siga: "Força cretí: feva comentaris bords i s'enfadava si algú li'n feva. Veig que al Twitter és pitjor". Pitjor? Més que no me pensava, perquè hi ha afegit la paranoia d'empaitar qui l'esmenta, encara que qui l'esmente siga una "(h)orchata", una "chata" o una "niña chica".

La niña chica era la gloria de Santiago Segura. En cuanto la veía venir hacia él, entre las lilas, con su vestidillo blanco y su sombrero de arroz, llamándolo dengosa: —¡Santiago, Santiaguiiillo!—, el asnucho quería partir la cuerda, y saltaba igual que un niño, y rebuznaba loco.
Fragment del llibre de prosa poètica Santiago Segura i jo.