Santiago Segura es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Fragment del llibre de prosa poètica Santiago Segura i jo.
Sí, sí; però sota eixa aparença de someret de peluix s'hi amaga una mula guita (o un porc mal sopat, els zoòlegs no se posen d'acord) que amolla pernades a tort i a dret. Això sí, que a ningú se li acudisca etzibar-li'n una, perquè a la vegada s'enfurisma i trau foc pels queixals, ves per on. D'acord, és cert que ha dirigit pel·lícules que passaran a la història; a la història de la xarlotada carpetovetònica, és clar, on el seu nom brillarà al costat dels d'Esteso, el Dúo Sacapuntas i el Bombero Torero. També és cert que cap actor no el superarà mai a l'hora d'interpretar papers de curt de gambals (Torrente, José María el Heavy, Borjamari, Nino...). Ara bé, de desagradable ja no se'n tornarà. Vegem-ho.
Fa uns dies, Santiago Segura se va fer una foto amb Mariano Rajoy. Com eva d'esperar, Mariano la va penjar al seu twitter a cremadent.
D'esquerra a dreta, Santiago Segura, Julio José Iglesias (l'Observador, vaja) i Mariano Rajoy.
La foto va causar furor: molts twittaires van piular burles (amb el hashtag #rajoytorrente o sinse el hashtag). I de seguida va començar el festival bord de Santiago Segura, rebordíssim responent a les piulades burletes. Pernades cap ací, pernades cap allà. Llavors jo, que ni sic seguidor del seu twitter ni tinc cap interès a dir-li res, vaig escriure un comentari (al meu twitter i per a la gent que llijo / me llige), un comentari sobre una xarrada de Santiago Segura a la qual vaig assistir fa anys:
Una xarrada de @SSantiagoSegura fa temps. Força cretí: feva comentaris bords i s'enfadava si algú li'n feva. Veig que al Twitter és pitjor.
I Santiago Segura, que deu estar pendent de tot el que se puga comentar d'ell al twitter, va dir-me açò:
Santiago Segura: Porque no te guardas tu ponzoña? No es necesario que me menciones. Te interesa que conozca tu opinión? A mi no. Prou chata ;)
Potser voleva dir "horchata" sinse "h", sinse "h" d'"humor", i sinse humor. Quemsejó! La qüestió és que a partir d'astí se va produir este diàleg twittaire:
Jo: Nena, que t'he dit res jo? No. Llavors què t'empatolles amb si vull que tu conegues la meua opinió? No sigues tan tòtila.
Santiago Segura: Era una pregunta retórica claro, te bloqueo para no volver a escuchar mas tus apasionantes comentarios(que no he solicitado).
Jo: Retòrica. I? Encara no pilles que no m'he adreçat a tu? Bloquejar? Impossible, ni sic seguidor teu ni tu ets seguidor meu.
Santiago Segura: Como se dice en catalán -eres la cosa mas tonta que he visto por twitter y antes de bloquearte te mando a tomar por el culo-?
Jo: ¿Que com se diu "eres la cosa mas tonta que he visto por twitter" en català? Se diu "Santiago Segura", pareix.
Quod erat demostrandum. O siga: "Força cretí: feva comentaris bords i s'enfadava si algú li'n feva. Veig que al Twitter és pitjor". Pitjor? Més que no me pensava, perquè hi ha afegit la paranoia d'empaitar qui l'esmenta, encara que qui l'esmente siga una "(h)orchata", una "chata" o una "niña chica".
La niña chica era la gloria de Santiago Segura. En cuanto la veía venir hacia él, entre las lilas, con su vestidillo blanco y su sombrero de arroz, llamándolo dengosa: —¡Santiago, Santiaguiiillo!—, el asnucho quería partir la cuerda, y saltaba igual que un niño, y rebuznaba loco. Fragment del llibre de prosa poètica Santiago Segura i jo.
—Què? Que no penses escriure el post que vas prometre per avui o què? —Home, Joystick! Així m'agrada, que entres al blog sinse saludar i sinse preguntar-me si he passat un bon estiu, si tot me va bé, si sic jo o un altre qui ha deixat embarassada la Mir, si la immersió lingüís... —Com, com? Què dius que què? Que tindràs un fill??? —O filla. Però no me digues que encara no ho sabeves! No hèvem quedat que eves omniscient? Me pareix que caldrà modificar el catecisme. —Omniscient, omnipotent i omnipresent: no en tingues cap dubte. —No sé si ets omniscient i omnipotent, Joystick; però omnipresent, en este blog, sí que n'ets. O ovnipresent. Perquè tu ets extraterrestre, no? —Deixa't de punyetes i explica'm això de l'embaràs de la Mir. —De seguida. T'has fixat en les abelletes? Doncs has de sabre que les flors tinen estams i pistils; i, quan una abelleta s'hi avora... —Va, home, va! Ja m'has entès. —Ah, que vols una explicació hardcore? D'acord: per començar, i fent ús del meu reputat domini de les arts amatòries, vaig introduir la meu... —No anava pas per astí jo, i no sigues tan fantasma. —Fantasma? Ves, potser sí que allò va ser un remake porno d'El fantasma i la senyora Muir.
—Mira, Manel... —El fantasma i la senyora Mir, vaja.
—Mira, Manel, deixem-ho estar. Enhorabona, xiquet. —Moltes gràcies, Joystick. —Estàs content? —Estic acollonit. —Tins nou mesos per desacollonir-te. —O per acollonir-me encara més. —Però estàs content o no? —Home, sí. —Me n'alegro, de debò. Ei! Però el post que vas prometre on és? Quina poca paraula, Manel! —El post ja està enllestit: és esta conversa que hem mantingut. —Però, però, però... Si no hem parlat del Pascual, ni de la conferència que va pronunciar Marcelino ahir a Tremp, ni dels sous del Víctor, ni del que ha predicat este estiu el Boni per terra, mar i twitter. —Per terra, bar i twitter. —Bé, sí, com vulgues, però la qüestió és que avui no has parlat de l'Ajuntament. —I tant que n'he parlat, de l'ajuntament! En versió abelleta i en versió hardcore. —Va, home, va!
Ehem... Ave Maria Puríssima... NmgrcrgpFillcmgrperitSant, amén. Me dic Manel, fa més de 30 anys que no me confesso i... Sí, mossèn, ja sé que no me coneix de res; però necessito confessar-me perquè tinc un bl... És clar que estic bateat!... Sí, a la llésia parroquial de la Mare de Déu de Valldeflors, de Benavarri... No, de Tremp no, de Benavarri... Que sí, mossèn, que a Benavarri també hi ha una Mare de Déu de Valldeflors. O siga, "Nuestra Señora de Valdeflores". Benavarri és la Franja, i a la Franja les coses serioses se fan en castellà, com Marcelino Nostre Senyor manava, o com Luisa Fernanda Nostra Senyora mana... Sí, mossèn, he feit examen de consciència. De consciència, d'inconsciència i de tot. És la meua faena, fer exàmens, posar-ne, a l'IES de Tremp. Diva que tinc un blo... Pensaments impurs? Què vol dir?... Pensaments sexuals! Home, naturalment que en tinc... Doncs, no ho sé. Mmmm. Per exemple, veient l'Scarlett Johansson a Match Point.
Com?... Ah, pecat, ja. O siga que, quan vaig veri que l'Scarlett Johansson i el tenista trillaven l'ordi sinse haver-lo segat, i sinse trill, hauria d'haver tingut un pensament pur com ara que aquell malbaratament de cereal eva denunciable davant la Conselleria d'Agricultura. Au, mossèn, au. Diva que a internet tinc un... Actes impurs? Sexe també, no?... En acte, és clar. Doncs no, mai no he comès actes pagesívols amb l'Scarlett Johansson. I això que la veig sovent quan ixco al defora. "Ei, Scarlett, com va tot?" "Hola, Manel. Ací estic, collint pomes. Que en vols?"
Sempre li dic que no, perquè eixes pomes són en realitat figues, figues d'un altre paner; i jo sic un home molt casat... Au, va! Que alguns actes sexuals son impurs fins i tot si se practiquen en el si del matrimoni? Quins? Va, mossèn, explique-me'n algun... Home, és que, si no concretem, no sé si peco o no. Mire, li porto ara mateix el Kamasutra i, de cada estampeta, li diré si "tengui" o "falti"... D'acord, d'acord, continuo amb la confessió. Diva que al meu blo... Que si me toco? No, me dutxo amb un comandament a distància. No te fot! Però vostè què és? Un capellà o un tècnic de l'ITV catòlica? Que també me posarà un adhesiu groc/vermell/verd amb la data de la revisió/confessió de l'any que vine o què? Ja deu ser això; segon manament de l'Església: "Confessar els pecats mortals almenys una vegada a l'any". Ja ho he dit bé: l'ITV catòlica... No, no s'enfadi, mossèn... Perdó. Ho retiro, però no me faça fora... Gràcies. Continuo. Diva que tinc un blog, el blog de Manel Riu Fillat, que... Sí, eixe mateix, mossèn. Mai no m'hauria pensat que vostè el conegués... Sí, bé. He vingut a confessar-me perquè dimecres vaig publicar al blog un post que incloueva estes imatges:
El quixot Joan Pascual al programa de Reagrupament, maig de 2011.
Sa Senyoria Joan Pascual governant amb el PSC, juliol de 2011.
I, tot i que la primera imatge és autèntica i la segona diu la veritat, n'estic penedit perquè no voldr... Ah, que a vostè li va fer molta gràcia el post... Dels posts més divertits, ja; però eixes imatges even pecat perquè... Ah, no? Home, jo crec que... No, si no dic que el Joan Pascual siga un sant, ara... No diga renecs, mossèn! D'acord, les imatges no even pecat i el Pascual és un dallonses, però... Sí, ho entenc. Vostè va votar a Reagrupament i ara està decebut amb el xicot. Així i tot... Com? Que ja està? Sinse cap penitència? Tinc molts pecats: l'Scarlett, el Kamasutra, el comandament a distància... Continuar escriuint el blog? Eixa és la penitència? Bé, si vostè ho diu... NmgrcrgpFillcmgrperitSant, amén.
Diva Faulkner que ell cada any tornava a llegir el Quixot sencer; i se veu que Carlos Fuentes aprofita cada Setmana Santa (nobiscum Deus, Amén) per a eixa mateixa relectura. No sé si és bo prendre's el Quixot tan a la valenta. Potser seria més assenyat imitar Heine, que el llegiva cada cinc anys. I León Felipe? Amb quina freqüència llegiva el Quixot León Felipe? Fos quina fos, en va escriure esta intel·ligent interpretació melancòlica:
De tota manera, estaria prou bé que un camí cada any resseguíssem, si les frases del Quixot no, la lletra d'esta cançó de Brel. Més que res per no oblidar que vam ser desacomplexats quixots fins que vam degenerar en digníssimes senyories.
Traducció literal (no és com la del post "Douce France", que eva una traducció-adaptació cantable):
1a estrofa (desacomplexats quixots):
El cor ben calentet, els ulls mirant la cervesa, a ca la grassa Adrienne de Montalant, amb l'amic Jojó i amb l'amic Pierre, hi anàvem per beure-mos els nostres vint anys. Jojó se preneva per Voltaire i Pierre, per Casanova; i jo... jo, que eva el més orgullós, jo... jo me preneva per jo. I, quan —allà cap a mitjanit— passaven els notaris que eixiven de l'Hôtel des Trois Faisans, els ensenyàvem el cul i la nostra bona educació tot cantant-los... "Els burgesos són com els porcs: com més vells se fan, més somerots se tornen. Els burgesos són com els porcs: com més vells se fan, més hili... se tornen."
El quixot Joan Pascual al programa de Reagrupament, maig de 2011.
2a estrofa (desacomplexats quixots encara):
El cor ben calentet, els ulls mirant la cervesa, a ca la grassa Adrienne de Montalant, amb l'amic Jojó i amb l'amic Pierre, hi anàvem per cremar els nostres vint anys. Voltaire ballava com un vicari i Casanova no s'atreviva; i jo... jo, que continuava sent el més orgullós, jo... jo anava guairebé tan torrat com jo. I, quan —allà cap a mitjanit— passaven els notaris que eixiven de l'Hôtel des Trois Faisans, els ensenyàvem el cul i la nostra bona educació tot cantant-los... "Els burgesos són com els porcs: com més vells se fan, més somerots se tornen. Els burgesos són com els porcs: com més vells se fan, més hili... se tornen."
Joan Pascual, encara quixot, al programa de Reagrupament, juny de 2011.
3a estrofa (digníssimes senyories):
El cor reposat, els ulls mirant cap al terra, al bar de l'Hôtel des Trois Faisans, amb Sa Senyoria Jojó i amb Sa Senyoria Pierre, entre notaris, passem l'estona. Jojó parla de Voltaire i Pierre, de Casanova; i jo... jo, que encara sic el més orgullós, jo... jo parlo encara de jo. I és quan eixim —allà cap a mitjanit, senyor Comissari— que tots els vespres, des de ca la Montalant, uns joves pocavergonyes mos ensenyen els seus darreres tot cantant-mos... "Els burgesos són com els porcs: com més vells se fan, més somerots se tornen", diuen eixos joves, senyor Comissari. "Els burgesos són com els porcs: com més vells se fan, més hili... se tornen."
Sa Senyoria Joan Pascual governant amb el PSC, juliol de 2011.
I, perquè Faulkner i Carlos Fuentes estiguen contents, també visitarem el Quixot anualment, vinga. Això sí, guiats per Brel, guiats pel preux chevalier Jacques Brel de Bruxelles.
Luisa Fernanda Rudi anuncia una nueva Ley que derogue la normalización de catalán y aragonés Font: Heraldo de Aragón, via Notícies de la Terreta.
A banda de ser una catalanòfoba, vostè què coi és, sinyora Luisa Fernanda? Una sarsuela? Una chanson paillarde de Brassens? Ja li ho dic jo: vostè és una política immoral. I ho és no perquè faça demagògia a canvi de guanyar uns quants vots de la manyilàndia profunda. No va per astí la cosa: tot polític tine dret, si vol, a viure de la demagògia. El que la converteix a vostè en una política immoral és que el seu bolsó de demagògies no tine piador; i, abans d'arribar al genocidi cultural, cal piar el bolsó, sinyora Luisa Fernanda. Ja sé que vostè no s'hi juga res; però jo m'hi jugo la supervivència de la llengua dels meus besavis ribagorçans de Monesma, Monesma, Casserres del Castell, Pont de Montanyana, Areny, Areny, Pont de Montanyana i Pont de Montanyana. La supervivència de la meua llengua catalana, Luisa Fernanda. Jo sé què sic i què no sic i, benauradament, no sic vostè.
"Canto i, quan canto lo que sinto, / sinto i canto tal com sic, / sinto i canto lo que sic", Anton Abad, cantautor de Saidí (Baix Cinca, la Franja).
Sic...
independentista (pel que fa a Catalunya), sobiranista (pel que fa a Aragó, a la Val d'Aran, a la Franja, al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord), catalanista (profés), professor (de castellà), antifeixista, d'esquerres, llibertari, llibertí (de pensament, paraula, obra i omissió), anticastrista (Fidel Castro no), anticastrista (castració no, excepte pels gats), benavarrí, trempolí, franjolí, ribagorçà, pallarès, xarraire (molt), gras (molt), casat (molt), explorador (encara m'agrada aprendre), ex-plorador (ja no ploro tant), ex-clarinetista, ex-bandurriaire, ex-melenut, ex-escolanet, ateu, anticlerical, cinèfil, espectador de teatre (en excedència intermitent), heterosexual (en excedència intermitent), barcelonista (sinse carnet), conductor (amb carnet), europeista, objector (mili no), fumador (2 cada dia), dallonses (2 cada dia), barbut, bon lector (de literatura i premsa), mal lector (de lletra xica; sobretot, de contractes bancaris i d'instruccions d'ultracongelats), internauta, blogaire, catalanòfon, francòfon, aragonesòfon, castellanòfon, sexòfon, tintinòfil (i haddockòfil), gaditanòfil (carnavals), llatinoamericanòfil (Les Luthiers, dulce de leche, Martín Fierro, bife de chorizo, Patrícia Gabancho, mollejas, música cubana, Ricardo Darín, Borges, Monterroso, Jorge Edwards, Sota el volcà, José Martí, Cabrera Infante, Sábato, Manuel Puig, Bryce Echenique, Rulfo...), francòfil (llista infinita), nadalòfil (festes), nadalòfob (tenista), pare (des del 18 d'abril de 2012).
No sic...
haitià, nepalès, espanyol, espanyolista (Real Club Deportivo EEEs paaa ñoool), xirucaire (agermanats anirem caminant / sota un cel ben blau), cristià de base (agermanats anirem caminant / sota un cel ben blau), pujolista (agermanats mos vam ben empassar / l'estatut de Sau), arturmasista (pacte fiscal anirem demanant: / som uns grans babaus), religiós, ric, rius (oi que tu no ets deulofeusss, garciasss, sànchecesss, martínecesss...?, doncs jo no sic riusss), ros, jove, alt, prim, marxista, periodista, cafetaire, ballador, regidor, esportista, sardanista, motorista, anglòfon, maitiner, platjaire.
Benauradament no sic...
espanyolista (viva España, alzad los brazos, hijos de...), espanyolista (no, no, yo no soy españolista, yo soy ciudadano del mundo, ciudadano de Ciutadans, vaya), de dretes, de l'Opus, de la FACAO (meravigliao), nazi, marxista-leninista, homòfob, xenòfob, racista, antiavortista, sexista, pepero (porompompero), heliòfil (cara al sol con la camisa nueva), Luisa Fernanda Rudi.
Amb l'arribada de l'estiu, a Tremp tot va prenent color, llevat del Joan Pascual, el Josep Ardanuy i jo, que cada dia estem més pàl·lids. L'Ardanuy no en tine cap culpa, perquè n'és de mena i no hi ha remei. Està sempre tan blanquinós que, si provés d'eixir per Tremp amb xancletes, mitjons, bermudes, mariconera i samarreta de "Salou zon strand en —zeeën— bier", molta gent li preguntaria (en castellà, a crits i gesticulant molt) si li agradava el Pallars, si eva geòleg i si ploueva molt a Holanda. En canvi, el Pascual i jo estem descolorits per ragons circumstancials. Jo estic blanc a còpia de fugir del Sol; i el Joan Pascual, a còpia d'estar cara al Sol amb la corbata nova. Ei, que és cert. El Sol ha esblanqueït que és un contento els dos cartells del Pascual encorbatat que encara aguanten al cap del Passeig enganxats a unes tanques de xapa. De moment, ja estan així:
I a la tardagó els verem així:
Jo siria partidari de retirar-los, sinse malmetre'ls. Si a l'Iniesta se li acaben els cromos, encara poden fer servei eixos cartells; i, si mai se fa a Tremp una retrospectiva d'Stanley Kubrick, també.
No mos desviem del tema. Diva que amb l'arribada de l'estiu, a Tremp tot va prenent color, color rojigualdo. Se veu que el cap de setmana passat uns xicots pelats, musculosos i simpàtics se van entretindre a decorar Tremp amb coloraines rojigualdas.
Bell malpensat podria sospitar que els xicots pelats, musculosos i simpàtics van tapar el logo perquè creueven que el CAT voleva dir Catalunya. Res més allunyat de la seua intenció: només preteneven recordar als comerciants que cal substituir el vell logo pel nou.
Potser haurien volgut continuar la seua tasca decoratriu i benefactriu el cap de setmana que vine; però dimarts Nostra Senyora del Carme va descendre del cel (amb helicòpter), va regalar un despatx a cadascun dels xicots i, així que els xicots van haver berenat amb Tulipan, va tornar a marxar amb l'helicòpter. O siga que ara estan massa enfeinats decorant despatxos. Guarda tu de què li ha de servir un despatx a un xicot pelat, musculós i simpàtic! I és que a un despatx s'hi llegeix, s'hi escriu, s'hi porten els comptes, s'hi negocia... Potser Nostra Senyora del Carme no els va donar cap despatx, sinó un empatx; és clar, el Tulipan. Ah, coi, ja sé per què els servirà el despatx: per anar de CAMPAMENTOS, un capteniment molt rojigualdo.
Com que la Sara va triomfar al "Post viu de l'Ardanuysday", enllaço ací l'entrevista que va concedir a L'Espluga FM Ràdio. Hi va anar acompanyada per un ventríloc tant dolent que no aconsegueix, ni tan sols a la ràdio, dissimular el moviment de llavis ("sóc soltera, tinc nòvio", diu el paio). Guaita quina fila feven tots dos a l'emissora!
Al ventríloc no se li veu la mà dreta perquè, com feva Mari Carmen amb Doña Rogelia, o José Luis Moreno amb Macario, l'ha entaforat al cul de la Sara. La mà esquerra, en canvi, no se li veu perquè, en lloc de sostindre el braç de la monya, sostine... Deixem-ho córrer, no? Escoltem l'entrevista. No hi ha ni un segon de torna; els guairebé 19 minuts continen només costelles, mitjanes i perna.
Un altre dia parlarem de les banderes. De les banderes que van aparèixer per tot Tremp durant la maitinada de divendres a dissabte. D'estes banderes:
(bones cançons, públic content —mamàs dels artistes incloses—, bons músics, instrumentació folk-flamenca —Dani caixó, Pere guitarra, Martí violí—, barreja d'instruments curiosa però ben eficaç, com la girella amb mel o el còccix de moro)
i dissabte, a la constitució del nou Consell Comarcal del Pallars Jussà.
(prometen "per imperatiu legal" els tres consellers d'ERC —normal, no?—, i també Francesc Borrell del PSC —sorpresa agradable, però un Sisco no fa estiu, temps eva temps al PSC hi heven Capmany, Sobrequés i Ferrer, catalanistes serenys, ara ja no hi són, ara estàs ben sol Sisco—, discursos correctes de Borrell, Ubach i Bellera, 11 vots Ubach —CiU+ERC—, 7 vots Borrell —PSC—, 1 absent —PSC—, president Joan Ubach, gerent Josep Ardanuy, "cames, ajudeu-me" Bonifaci Colomina)
D'astí viniva, en part, la idea per a les fotos del post "El nou Ajuntament de l'època victoriana". Ara que hi penso, si algú també s'anima a retocar la foto original, podríem fer la versió trempolina del clàssic flash milinkitès.
Ah, no he aclarit el "cames, ajudeu-me" del Bonifaci Colomina. Resulta que el Bonifaci Colomina (PSC) també fa versions dels clàssics. En concret, dissabte al Consell Comarcal, mos va regalar una magnífica versió del clàssic anunci "Si no hay Casera, nos vamos". M'explico.
Al Boni no li va parèixer bé que se votés una habilitació per nomenar gerent el Josep Ardanuy. "En el ple de constitució, no és procedent", va dir, tot versionant el clàssic "Ara no toca" (Pujol pare, Jordi). "Serà legal, però no és procedent", va repetir sinse reblar. Feva patxoca eixa filigrana amb "legal" i "procedent"; llàstima que li faltés significat, perquè me pareix que tot eva prou conforme a dret (eva legal), a pràctica (sempre ha entrat un nou gerent en el moment en què se n'ha anat l'anterior) i a conveniència (al Consell li conviniva ja un gerent després d'un mes sinse tindre'n). Procedent, procedent... Home, procedent de Pobla és el tren que va cap a Lleida. Potser el Boni voleva dir que l'Ardanuy no procedeix de Pobla. Quemsejó! La qüestió és que el Boni va deure intuir que arribava el seu tren, perquè va afegir "Mos n'anem" i se'n va anar en un dia molt clar. Per sort, amb el "Mos n'anem" només el van seguir tres dels set consellers socialistes presents, tres i el Boni (Dumas pare, Alexandre). Dic "per sort" perquè, si hessen marxat els 7, haurien sigut massa versions de clàssics en un sol dia.
En fi, el Boni encara acabarà formant parella artística amb el Víctor. El Boni hi podria aportar el seu "Mos n'anem"; i el Víctor, el seu "Vete, me has hecho daño, vete". Juntets com a germans. Sí, d'acord, els faltaria un germà per ser els germans Karamàzov i els en sobraria un per ser el Germà Gordó; però podrien ser perfectament una versió actualitzada dels clàssics Hermanos Calatrava. Ara, no sé jo com se repartirien els papers, perquè els Hermanos Calatrava even el lleig...
i l'horrorós.
Hummmm! Saps què? Millor que el Víctor i el Boni no facen versions d'eixa parella clàssica.
Avui no diré res de l'Ajuntament Avui no diré res de l'Ajuntament Ahir vaig escoltar l'últim burro; i avui, res a dir Avui no diré res de l'Ajuntament
—Ei! Un moment, un moment. Tu te deus pensar que jo sic hilipolles. Què acabes d'insinuar? —No res. T'ho juro. Són grups de Tremp. Només preteneva dir que ahir vaig escoltar L'Últim Burro a Lo Quiosc (versions impecables, Joan Carretero és un musicàs, Jordi Ubach tine molt bona veu, dóna bo d'escoltar-los, els garrotins haurien de ser pallaresos) i que avui escoltaré Res a Dir a les piscines (a veri com sonen). Res més. —Hummmmm. Vinga, va, estigues al cas i continua amb el que hèvem quedat. —Continuo. Quants cops ho heva de repetir? —175. —Tornem-hi.
—Eh, xicot! Eh! —... —Eh, Manel, desperta! —... —EEEEH! —Què passa? Què hi ha? Quin susto! —No se diu "susto", se diu "ensurt". —Però tu qui coi ets per esboldregar-me la migdiada i manar-me què he de dir? Diré "ensurt" si "em surt" dels... —Tu no diries "em surt", tu diries "m'ix". —Doncs el que m'ix ara mateix és un desig irrefrenable d'abonyegar bell cap, fixa't tu. —Ah, mira; el Manel està de bon humor avui. Buenoooo! —Ah, mira; no se diu "Buenoooo!". Qui ets i què vols? —Jo sic el qui sic i vull fer-te una pregunta. —Escolta, Quissic... —No, "Quissic" no, "Jossic". —Tant me fa. Escolta, Johiestic, pregunta'm el que vulgues. Total, ara ja no tornaré a adormir-me. —Manel, per què has renunciat a ser regidor? —Valga'm Johiestic! Eixa és la pregunta? Per preguntar això, tampoc no caleva que vinguesses tu en persona. —És que potser no he vingut. —Ah. Que encara estic dormint, vaja. —O no. Potser veus... Tu riu-te'n del Barbal, riu-te'n. Bé, respons o què? —La resposta la tins a la crònica d'El Punt:
Ardanuy deixa pas ara a la número 3 de la llista d'Esquerra, Pilar Cases. El segon a la llista, el militant de Solidaritat Independentista del Pallars [SIP], el professor i escriptor Manel Riu, ha renunciat per l'acord entre els grups coaligats que, en cas d'obtenir un sol regidor, aquest seria d'Esquerra.
—Açò és tot? —Ves, Joystick, sí. Ara, si vols, te dic el mateix amb més detalls. —Som-hi. —Quan el Josep Ardanuy va decidir dimitir... —Quan va ser això? —De feit, el Josep ja va dir-mos als de la llista, quan estàvem preparant la candidatura, que estes even les seues últimes eleccions i que, tant si governàvem com si no, siria bo donar pas a d'altres adés no acabessen els quatre anys. Cal dir, però, que pensàvem traure dos regidors. El que hèvem acordat eva que, en eixe cas, si governàvem, el Josep se quedaria el temps suficient perquè m'acostumés a la gestió municipal i, si no governàvem, dimitiria més lego. En qualsevol dels dos supòsits, eva la Maria Pilar qui substituïva l'Ardanuy. —I per què el Josep Ardanuy voleva retirar-se? —Això li ho hauries de preguntar a ell, Joystick; però ja ho va dir al seu discurs de comiat: el desig de renovació. —Bé, però encara no has dit per què has cedit el teu lloc a la Maria Pilar Cases. —Càgon Joystick! No ho saps veri? Vam traure un regidor en lloc de dos i, per tant, el lloc correspon a ERC (Josep Ardanuy, Maria Pilar Cases...), no a SIP (Manel Riu, Josep Miró...). ERC tiniva el primer lloc i, a més, és el component majoritari de la coalició. Els del grup de SIP en vam parlar, i ho vam tindre claríssim: heva d'entrar la Maria Pilar, no jo. I també te dic una altra cosa: fa anys que la Maria Pilar és al peu del canó, i sempre hi ha hagut un Abrantes, un Riba o un Riu barrant-li el pas; potser ja se mereixeva podre ser regidora tota una legislatura. —Manel, no trobes que la dimissió de l'Ardanuy i la teua renúncia són una traïció a l'electorat? —No molla. El Josep hauria sigut el regidor d'ERC, de SIP, dels nostres electors i dels habitants de Tremp (i jo, tres quarts del mateix); però la Maria Pilar també ho sirà, no en tingues cap dubte. I el programa electoral continua sent el mateix. —Ningú no renuncia a ser regidor així com així. A tu t'han promès un càrrec. —Sí, un càrrec de consciència. Au! —Doncs el Joan Pascual no ha renunciat, tot i que li ho està demanant el partit, perquè... —El Pascual anirà de pet a l'infern, Joystick. —Iep! Alto les seques! Eixa és una decisió que no te pertoca. Jo sic Jossic, no tu; encara que, com te va dir un/una socialista l'altre dia, te cregues massa sovent que sí que ho ets. —Oh, Joystick meu, t'imploro perdó! El Pascual és Sant Pascual i fa miracles: multiplica els pans i els peixos, per exemple. —No sigues tan carnussot, Manel! —Perdó, perdó, perdó. —Bé, ja m'has contestat la pregunta. —Satisfeit? —Un puial, però ara me n'he d'anar. Adéu, Manel, i gràcies. —Ajoystick, Joystick, i de res. Torna quan vulgues. Mos fem una foto de record? —Vinga, sí. Lluíiiiiiiiiiiiiiiis. —Lluíiiiiiiiiiiiiiiis.
De vegades, també va ser per a jo el "cher pays de mon enfance" (Moustaki, la boîte à "meuh", Poulidor, Le gendarme de Saint-Tropez, Les aventures de Rabbi Jacob). I, des que vaig deixar de ser un xiquet, ha continuat sent, en part, "mon pays".
Brassens, Bénabar, Delerm (fils), Barbara, Dutronc, Grand Corps Malade, l'Oulipo, Pérec, Queneau, Camus, Gide, Jarry, Delerm (père), Flaubert, Bayard, Allais, Baudelaire, Beigbeder, Dantzig, Molière, Genet, Houellebecq, Racine, d'Ormesson, Angot, Librairie Ombres Blanches, Librairie Privat, Librairie Mollat, Librairie Sauramps, Librairie Delamain, Europe 1, Sud Radio, France Culture, Les lundis de l'histoire, Finkielkraut, Le Magazine Littéraire, Le Monde, Le Monde des Livres, Genette, le blog de Pierre Assouline, Pivot, Bouillon de culture, Apostrophes, Zemmour et Naulleau, le Livarot, les tripes à la mode de Caen, le floc de Gascogne, les moules et les huîtres d'Arcachon, les huîtres et les moules de Bretagne, Chaillot, Bobino, la troupe du Splendid, le kiosque de la Madeleine, Ardisson, Ruquier, Truffaut, Malle, Jeunet, Cinéma ABC, Cinéma Action Ecoles, Cinéma Utopia, Marché Victor Hugo, Rue du Taur, Place du Capitole, Rue des Rosiers, Rue Saint-Lazare, Place de la République, Île de Sein, le cimetière marin de Sète, le cimetière le Py de Sète...
Douce France des de Brassens fins al al cementeri el Py de Sète, que és on van enterrar Brassens, tot i que a ell li hauria agradat més ser enterrat a la platja de la Corniche, què hi farem!
Brassens admirava Charles Trenet; i sempre va dir que Trenet eva el seu mestre. A jo se me feva estranya eixa admiració; no enteneva que un geni com Brassens admirés un chansonnier comercial com Trenet. Fins que un dia vaig descobrir dos coses que me van fer, si no admirar, sí respectar Charles Trenet.
La primera, esta filmació (si Brassens s'ho passa tant bé cantant amb ell, alguna virtut tindrà Trenet):
La segona, esta història: l'any 1963 Charles Trenet va ser detingut i acusat d'"ultratge al pudor" i "atemptat contra els costums". Què heva feit? Un crim horrorós: mantindre relacions sexuals amb homes (te pareix a tu?), entre els quals hi heva dos nois de 20 anys (oh, oh!). En fi, per sort només va passar 28 dies a la presó abans de ser absolt de totes les acusacions. Des de llavors, però, la seua homosexualitat ja no va ser cap secret i en va patir les conseqüències (brometes, marginació, insults...). Douce France!
_____________________________________________
Bonus track: "Les trompettes de la renomée", de Georges Brassens.
Viuiva jo apartat de festes i tiberis; serè, contemplatiu, com fan als monasteris. Refusant de pagar de la glòria els seus preus, jo visco, com Simó, sobre un pilar dempeus. Els amics assenyats han sabut fer-me entendre que a l'home del carrer ma vida heva de vendre i que, per no tombar en un oblit complet, deueva anar contant fins el més xic secret.
Trompetes de fames totals, pobretes, que en sou, d'animals!
Ben lluny de contencions, silencis necessaris, ¿caldrà que, per raons de jocs publicitaris, vaja contant amb qui, i en quina posició, me dedico a l'estupre i la fornicació? Si faig públics els noms, quantes Santes Bernardes seran ràpidament les porques més petardes!, quants grans amics veré mirar-me de gairó!, quants bous dispararan contra mi el pistoló!
Trompetes de fames totals, pobretes, que en sou, d'animals!
Passant d'exhibicions, tancat sense frontisses, tinc unes actituds guairebé malaltisses i no ensenyo els meus picarols reproductors, si no és a les amants o també als meus doctors. I ara, per desfermar soroll i escandalera, he de tocar el tambor fent servir ma manguera?; ara l'he d'ensenyar més ostensiblement?, com fa un escolanet amb el Sant Sagrament?
Trompetes de fames totals, pobretes, que en sou, d'animals!
Una dona afamada, i que sovent me deixa fer-li quatre refrecs als seus jardins amb reixa, prou me va encomanar, sobre uns sofàs ben cars, bestioles com mosquits, però molt més vulgars... I ara, per fer merder, per podre guanyar fama, ¿he de tacar l'honor de l'esmentada dama cridant des del teulat i a les televisions: "Per la Ministra tinc les 'cabres'(*) dels cabrons!"?
Trompetes de fames totals, pobretes, que en sou, d'animals!
Encara rai -per Déu!- que visco en harmonia amb mossèn Delavall, xantre de canongia: ell se fa l'indolent, i jo sic el dolent; ell me deixa dir "cony", per mi pot dir l'"amén". I ara, d'acord amb ell, ¿diré que una vesprada vaig trobar-lo amorrat al pou de ma estimada cantant un Laudes dolç, mentre ella amb les dos mans buscava santament pulces de capellans?
Trompetes de fames totals, pobretes, que en sou, d'animals!
¿Amb qui -me cago en tot!- muixaré la titola per tal que poc després la Fama vinga sola? ¿Caldrà, de tant en tant, que un afamat pendó se pose al mateix lloc on tinc el guitarró? Per excitar la gent i la premsa rastrera, qui me voldrà deixar que puge al seu darrera? ¿I qui me deixarà, tenint-me compassió, el mont de Venus seu per fer d'escalador?
Trompetes de fames totals, pobretes, que en sou, d'animals!
¿I si fos molt millor, per fer sonar trompetes, que jo fes, com fan molts, la vida dels marietes? ¿I si mogués el cul com les xicotes fan: cap ací, cap allà, i mariconejant? Però, pel que jo sé, tampoc això aprofita als pobres maricons que ajunten tita amb tita; la seua glòria, en fi, no hi guanya guaire més: obrir tots els forats avui ja no val res.
Trompetes de fames totals, pobretes, que en sou, d'animals!
Un cop he feit el tomb dels trucs més remarcables que per fer-se famós són ben recomanables, preferisco seguir tancat entre parets i gratar-me el panxot fent el blog dels versets. Si a la gent li fan goig, n'escriuré tants com siga; i, si no en volen més, ja no cal que n'escriga. Refusant de pagar de la glòria els seus preus, jo visco, com Simó, sobre un pilar dempeus.
Trompetes de fames totals, pobretes, que en sou, d'animals!
(*) cabra [...] 4 1 f. [LC] [ZOI] Insecte de l’ordre dels anoplurs, paràsit de l’home, semblant al poll però de cos més curt i ample (Phthirus pubis).
00:00 Comença l'Ardanuysday. Sirà com el Pascualsday, però amb un paper destacat per al Josep Ardanuy; tot i que, amb el Pascual, mai no se sap. El Joan Pascual se va mostrar al primer ple com un artista inventiu capaç de donar tant de joc com Carmen de Mairena, Pocholo, Jósmar, Mariano Rajoy, Pocí i Cuñao junts. Ara, a la Sara València, de Plataforma per Catalunya, no la supera ni el Pascual.
__________________________________________
00:33 Crec que tindré una jornada ben atapida: ple a l'Ajuntament (oient), claustre a l'IES de Tremp (també oient) i dinar de fi de curs a Isona (golut de marca). Ah, un claustre. Què és un claustre? Mos ho explicarà millor la Mireia, que pativa de claustrofòbia, la pobra.
DIMARTS 16 DE MAIG DE 2006 El claustre
És una cosa ben curiosa un claustre, un claustre és la reunió de tots els profes d’un insti, i l’altre dia vàrem fer-ne un al meu insti, eren les 4 de la tarda i la cosa va anar aixís: primer el secretari va llegir l’acta del claustre anterior, "el dia tal del tal es va reunir el claustre...", i ningú no escoltava, tots els profes de xerrameca, com la canalla però sense llançar boletes de paper, i a mi m’havia tocat seure al costat de l’Annamari, una profe de Mates. [...]
Doncs per desgràcia l’Annamari és de la secta del Jo, Jo i Jo, i els Meus Problemes, i els Conto a Tota Hora i a Qui Sigui, que dic jo que també podria obrir un blog com jo he fet i els altres descansaríem, ja li ho proposaré, i al claustre l’Annamari va començar "saps què m’ha passat avui, Mireia?, resulta que el Joan Pau...", "quin Joan Pau?, el jOaNpaU de 4t d’ESO?", que també sóc ruca de donar-li corda, "sí, el jOaNpaU de 4t d’ESO, doncs...", i llavors es va acabar la lectura de l’acta, "algú vol fer alguna esmena a l’acta?", "perdón, quiero hacer una puntualización, en el acta pone equivocadamente que yo dije...", el Severino amb les seves puntualitzacions com sempre, però els profes continuaven dialogant, o monologant, com l’Annamari, "...i saps, Mireia, què m’ha dit llavors el jOaNpaU?, eh?", i l’altre que tampoc no callava, "...por lo tanto exijo que se rectifique el acta y que mis palabras se transcriban en castellano", "que si el meu marit em follés millor jo no em preocuparia tant per qui fa els deures i qui no els fa, aixòs m’ha dit el jOaNpaU", "en castellano, sí, esa lengua que padece en este centro una constante humillación", "que el meu marit m’havia de follar millor, aixís mateix ho ha dit, tu et creus?", "por parte del nacionalismo identitario", "no li he clavat un mastegot de miracle", "del exclusivismo permanente", "mal follada no m’ho diu ningú, i encara menys un adolescent mal educat", "antidemocrático", "pollós", "sectario", "merdós", "¡y antiespañol!", "i pigat d’acne!". (Fragment de la novel·la Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos)
__________________________________________
00:55 Com que veig que la Sara València ha causat febrades de passió, enllaço l'entrevista que va concedir a Ràdio l'Espluga (represa pels del diàling de RAC1):
Ara, l'entrevista hauria sigut redona amb una pregunta final.
—Nom i cognoms. —Sara València Lombarte.
—Estat civil. —Espanyola.
—Sexe. —Sí, però ara no, gràcies. __________________________________________
01:07 Al llit, que ja se fa tardi. Lectura recomanada adés d'adormir-se: el conte "Tres versiones de Judas", de Borges.
Dios totalmente se hizo hombre hasta la infamia, hombre hasta la reprobación y el abismo. Para salvarnos, pudo elegir cualquiera de los destinos que traman la perpleja red de la historia; pudo ser Alejandro o Pitágoras o Rurik o Jesús; eligió un ínfimo destino: fue Judas.
El Josep Ardanuy demà deixarà de ser regidor. I se calarà foc a ell mateix a l'estil bonze. Acabarà més socarrat que la Harley Davidson de l'Almudena Bigatà. És una manera de parlar. Bona nit a tothom. Demà al maití, més. __________________________________________
07:03 Bon dia a tothom. Avui al ple de les 13:00 sabrem quin és el cartipàs municipal, o siga, quin és el repartiment de les regidories, de les tinències d'Alcaldia, de les delegacions a diferents organismes... És possible que, amb un poc de sort, descobrim també quins són els sous dels regidors. I és que potser alguns tinen uns sous que se'ls trepitgen, o no.
Tinc curiositat per sabre com sirà el discurs de comiat del Josep Ardanuy. De moment, escoltaré el Basté (RAC1) mentre prenc un earl grey Hampstead, com sempre.
__________________________________________
07:29 Ho repetisco un altre camí. Precisament avui que és l'Ardanuysday, sí. Perquè hi ha coses que no se diran mai prou vegades. Gràcies, Josep. Demà 2 de juliol hauran passat set anys justos. __________________________________________
Fare il bagno nella vasca è di destra; far la doccia invece è di sinistra. Ma cos'è la destra? Cos'è la sinistra?
__________________________________________
08:42 Sinto a la ràdio que, al Congreso de los Diputados, el PP i el PSOE han votat contra dos propostes conjuntes de CiU, ERC i Iniciativa: una proposta reclamava la pasta que heva de compensar un poc (un poc, un poquet) el dèficit fiscal català; l'altra demanava que l'Estat Espanyol sol·licités l'oficialitat del català a Europa. Com és habitual, el PSC ha votat el mateix que el PSOE: no i no. La part millor d'este esperpent ha arribat amb les declaracions d'un diputat del PSC: "Eva un parany de CiU i no hi hem caigut". S'haurà quedat ben a gust. Guarda tu que mos ha d'importar si eva un parany o dos per any! I què votarà la Teresa Montanuy quan siga diputada (que ho sirà)? Pascuaaaaaaal!! __________________________________________
09:02 Acabo de sentir un anunci al programa del Basté (RAC1) que m'ha deixat esfereït. Jo ja sabeva que, per eliminar l'olor d'all després de tallar-ne, caleva eixaiguar les mans sinse eixugar-les; però el que diva l'anunci eva... eva... eva açò: "Les models no se l'eixuguen".
Que "les models no se l'eixuguen"!? Francament, francament! Si els fes pudor d'all, d'acord; però les models no tallaran pas els alls amb... amb... Home, home, per favor! I l'anunci encara continuava així: "Les models no se l'eixuguen, i saben molt bé que amb el kit blanquejador Clysiden tindran les dents molt, molt blanques".
A sobre, hi tinen dents! Les models no se l'eixuguen perquè els fa pudor d'all i perquè hi tinen dents! Valga'm Déu! Què és açò? Un anunci o una pel·lícula de porno-terror?
__________________________________________
09:40 Me diuen que la frase de l'anunci no eva "Les models no se l'eixuguen", sinó "Les models no se la juguen". Ah, d'acord, coses del català xava.
Bé, xent, xo xa me'n vaig cap a l'IES de Tremp.
—És un IES da Pobla, no? —No, de Pobla no, de Tremp. —Axò dic: un IES da pobla, d'un pobla ca as diu Tremp. —Equiliquà! __________________________________________
11:01 Ara començarà el claustre a l'IES de Tremp.
Sinyor de la tramuntana, del garbí, el mestral i l'austre, gireu-mos vents perquè el claustre no s'allargue una setmana. Tots sirem, de bona gana, mil Brassens i mil Raimons.
Els uns fem ferri amb bastons; i els altres, fusta a la farga: a l'IES la sabem llarga quan toca fer reunions. __________________________________________
12:35 Per sort el claustre no s'ha allargat més enllà del que és de ragó, tot i que, adés de la finalització definitiva, hi ha hagut tres o quatre conats no reeixits (quan pareix que ningú més vol parlar i, de sobte, pim i pam, i som-hi un altre cop!). Gràcies, Sinyor de les ventades.
Me'n vaig cap al ple de l'Ajuntament. A fer d'oient, no de regidor, és clar. Però, com que el Marc Miró va comentar a propòsit del post "El nou Ajuntament de l'època victoriana" que li hauria agradat vèrem en acció com a regidor un parell de plens, faré un poc de regidor. Només ací al blog. Així:
Au, com ho veus, Marc? __________________________________________
14:20 Vinc del ple. S'ha comunicat oficialment als regidors que Josep Ardanuy dimitiva i que jo renunciava a substituir-lo. El discurs del Josep ha sigut emotiu; i l'actitud del Víctor Orrit... ha sigut d'allò més miserable.
Víctor, xiquet, fer servir el càrrec d'Alcalde per practicar venjances personals de criatura no és guaire elegant. Home, que ja tins una edat! Explicaré més tardi què ha feit, ara no tinc temps: hi ha dinar de fi de curs a Isona. De moment deixo ací una corranda.
Ja m'imagino el Barbal cridant "He mort l'Ardanuy!" i creient-se, des d'avui, un enviat celestial. No t'estranye que al final levite i tinga visions.
Els uns fan ferri amb bastons; i els altres, fusta a la farga: a Tremp tothom la sap llarga després de les eleccions. __________________________________________
18:30 He tornat del dinar de fi de curs. Bon dinar, al bar del Rosendo d'Isona. Ara ja puc explicar el que ha feit el Víctor al ple.
El Víctor ha posat com a primer punt de l'ordre del dia la dimissió de l'Ardanuy, amb la qual cosa l'Ardanuy heva de fer el discurs de comiat només començar el ple i, a continuació, s'heva de retirar, sinse dret a assistir a la resta del ple. Això no va anar així quan jo vaig dimitir fa tres anys, ni quan el David Riba va plegar fa un parell d'anys. Tant el David com jo vam podre assistir a tot el ple i mos vam acomiadar a la fi.
El Josep Ardanuy ha demanat llavors que la seua dimissió fos l'últim punt; el Víctor s'hi ha negat. El Josep li ha preguntat per què; el Víctor li ha contestat que eva una decisió de l'Alcalde, perquè l'Alcalde fixava l'ordre dels punts, i punt, amb dos CAMPAMENTOS. O siga que l'Ardanuy, després de pronunciar el seu discurs de comiat, ha hagut d'abandonar el ple.
Ai, Víctor, Víctor! Que sí, que tu ets l'amo de la pilota i no vols deixar jugar el dolent dolent de l'Ardanuy. Que sí, Víctor, que sí. Au, berena un poc i ja pots tornar a eixir a jugar. I recorda a tots els altres xiquets que tu ets l'amo de la pilota, i del tren elèctric, i dels màdelmans. O siga...
("Alcalde, todos somos contingentes; pero tú eres necesario")
Clar que això sirà així mentre no t'ho esboldregue tot una moció de censura.
Víctor, no plores, home. Si ho he dit només per dir-ho. No tremoles, vinga. Au, llímpia't els mocs, així. Mira. Fuig d'astí, moció de censura, fuig! Veus, ja no hi és. __________________________________________
20:59 Ah, els sous. El Víctor ha comunicat al ple els sous que se pagaran. I sí, alguns regidors tinen uns sous que se'ls trepitgen: el Víctor Orrit i el Joan Pascual.
Durant el mig any que queda, 20.000 euros bruts per al Víctor Orrit i 13.300 per al Joan Pascual. Això vol dir 40.000 anuals per al Víctor i 26.600 per al Pascual. És a dir 3.333 mensuals per al Víctor i 2.216 per al Pascual. Si hi afegim la despesa de seguretat social que paga l'empresa, la cosa ix a uns 4.000 mensuals en el cas del Víctor i uns 3.000 mensuals el Pascual. En resum, cost per als ciutadans de Tremp: 4.000 euros mensuals el Víctor i 3.000 el Pascual, si fa o no fa.
Ja en parlarem més a fons un altre dia. Per ara, pensem que, en el cas del Pascual, per la mateixa faena (Manteniment, Seguretat Ciutadana, Mobilitat i Via Pública, Serveis), el Miquel Àngel Hernaiz costava al ciutadà uns 500 euros al més en concepte d'indemnitzacions (el Miquel Àngel no cobrava sou). O siga 3.000 de cost el Pascual, 500 de cost el Miquel Àngel Hernàiz, per fer la mateixa faena!!!!
Potser diran que, és clar, el Pascual sirà 1r Tinent d'Alcalde i que el Miquel Àngel només eva regidor ras. Coi! A veri si aconseguisco el mateix per a jo. Diré al Departament d'Educació que del meu ofici no en diguen "professor", sinó "Tècnic Superior en Pedagogia Aplicada", i que, per eixe motiu, me multipliquen el sou per cinc. __________________________________________
22:35 Dos fragments del discurs de comiat del Josep Ardanuy:
Dels 16 anys al consistori, 7 anys hi he estat en dedicació exclusiva, allò que en diuen a sou, des del gener de 2000 al març de 2007 amb una retribució neta mensual de 1100 €. I crec que les crítiques rebudes per aquest tema, per part d’algun grup polític, van ser desmesurades i injustes.
Avui acabo la meva etapa de regidor a l’Ajuntament i ho faig voluntàriament perquè crec que és el meu deure. He fet tot el que m’ha estat possible en favor de Tremp i crec que altres persones podran fer-ho millor a partir d’ara.
__________________________________________
22:50 Josep, que tingues sort. Perquè, quan estigues socarrant-te a l'estil bonze, hi haurà gent que encara te ruixarà amb benzina, creu-me. __________________________________________
23:25 L'Ardanuysday s'acaba. I com ha d'acabar un Qualsevolnomday? Doncs tal com acaba l'original, el Bloomsday; és a dir, amb el monòleg desfermat de Molly, esposa del senyor Bloom. Per tant, per tancar l'Ardanuysday, astí va un monòleg desfermat del Víctor Orrit. Monòleg fictici, no mos confonguem.
"ja està oi tant l'Ardanuy a prendre pel sac i sense podre tancar el ple amb el seu comiat au ràbia i que a gust que m'he quedat ah satisfet ah com un orgasme sí potser una mica curt una mica... com ho diria aquell bord del blog? victororritio praecox diria sí això però m'he quedat ben a gust i el Pascual s'ha comportat prou bé sí el coi de crio sí bàsicament ha callat ah sí ha dit que ell era del grup municipal de Reagrupament perquè no li havia arribat cap expulsió hehehehe el coi de crio fent-me cas sí tu no agafis el telèfon tu no miris el correu tu no parlis gaire amb ningú hehehehe i que duri que duri la relacio amb el Pascual dic ei que aquí sí que no em convé gens una victororritio praecox no no no ui insatisfaccions pascuals? no em convenen perquè regidor insatisfet és moció de censura al canto i això no coi de crio no no? no hi és el Pascual? ei Pascual! com va tot? tu estàs satisfet? sí? també estàs satisfet amb el teu sou? perquè jo estic satisfet molt satisfet Pascual hehehe sí noi satisfeit que diria el bord del blog hehehehe bona nit Pascual sí sí déu déu au! i d'aquí a quatre anys cop de peu al cul del coi de crio i aire! sí ben a gust que em quedaré també sí satisfeit del tot sí sí sí"
The End __________________________________________
Mentre estava vedent fa uns dies La Trinca: biografia no autoritzada, vaig pensar que la Carme Balagué, l'actriu que feva el paper de pianista, me recordava algú. La cara, la veu, el posat... I, quan me va vindre a esment que la Carme apareixeva a la sèrie Aquí no hay quien viva, hi vaig caure: es clar que me recordava algú, algú de Tremp!
O siga que, a Tremp, no solament tenim una candidatura de cine i un candidat de missa; sinó que també tenim una Alcaldessa consort de sèrie. De sèrie, de sèrie... No vull dir que açò siga com l'aire condicionat de sèrie en els cotxes i que el Víctor Orrit ja ixqués de fàbrica amb la consort incorporada. No. Vull dir que, com que a la sèrie la Carme Balagué interpretava molt bé el paper de germana de President enfurismada a tothora, prou que al sainet trempolí podria fer d'Alcaldessa consort del mateix tarannà.
(Del minut 04:23 al minut 05:21)
"Te has acomodado en la mayoría absoluta. Y no tienes programa ni proyecto ni mensaje ni nada. Y eso la gente lo nota." (Minut 04:49)
Corranda:
Carla Bruni embarassada només nou mesos? Que fort! A Tremp la Jefa consort està tot l'any emprenyada. (Ai!, ja la sinto a l'entrada: "Baixa, nen, si tens cordons!")
Els uns fan ferri amb bastons; i els altres, fusta a la farga: a Tremp tothom la sap llarga després de les eleccions.
Escaquejar-me tant com puga de les faenes del sopar. Sobretot, del manteniment de la foguera, de l'engraellat de carns i de les girades de graella. Si no queda més remei, no escaquejar-me d'assagonar carns ni de parar taules ni de servir taules; però mai del món quedar-me a desparar el sarau (com és possible que la gent tinga tanta parsimònia a les mil de la maitinada?, ara quatre pinces, ara tres graelles, ara dos vasos, ara una cullera de postres...; no puc, no puc).
Sopar amb quaranta vesins si fa o no fa, arrecerats als coberts de la Plaça Major. I, si hi hes tronada, fer com si sentís ploure.
Tirar un parell de codets.
Pagar el que mos diga Juanita. "A que no sabeu a quant eixim per barba, eh?, digueu una quantitat, va." Mai no és més de 10 euros. "25 euros, Juanita." "No, només 8 euros!, eh?, amb xampany i tot, què to'n pareix?"
No pagar ni coques ni vi ni cafès, perquè mos els regalen cada any l'Ajuntament, Segundo i Tonyet, respectivament.
Divendres 24 de juny
Intentar veri unes quantes persones.
Veri Alfredo d'Ainés, redactor de pastorades i propietari d'un paller on s'apolleraven les guineus. "Ja ho saps, Manel; quan me'n diguen bella cosa, parlarem de la Pastorada de l'any que vine."
Veri Alfredo l'Alcalde, que no tine cap paller. "Si no te vas hoy a Tremp, sube a lo del Castillo; Marcelino estará."
Veri Enric Marqués. "Te pareix a tu este Carles!; mira que organitzar-mos esta moguda de la MAT avui que vine Marcelino a inaugurar l'enllumenat del Castell!, oh!, oh!"
Veri Marcelino. "Però home, per què li fots al Víctor Orrit tanta canya?; home, home, home!; per cert, ara que ja tenim Llei de Llengües m'haureu llevat la maledicció de la Mala Freixura, no?"
Recordar-li a Marcelino que, respecte a la maledicció de la Mala Freixura, encara li roda l'albarda.
Marcelino, si has sigut prou valent i has feit la Llei de llengües de la manera que caleva fer-la, gràcies i a tu va dedicat este llibre. Però que la maledició de la Mala Freixura caiga sobre tu si no l’has feit o n’has feit una que no implique cap cooficialitat ni per a la llengua catalana ni per a la llengua aragonesa en els seus respectius àmbits geogràfics. Per ara, dediquem la novel·la als 100 valents que van firmar el Manifest de Benavarri. Manel Riu i Mir Roy Benavarri, 23 d’abril de 2008 (De l'epíleg de la novel·la Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos)
Dissabte 25 de juny
Tornar al Tremp del Víctor; és a dir, al Tremp de l'època victoriana.
Traure el nas a la festa del Casal (hi actuen Res a dir i Sacabat).
Diumenge 26 de juny
Anar a missa, descansar i escriure un altre post (mmmm, me pareix que una de les tres coses no la faré).
