dilluns, 12 de setembre de 2011

L'ajuntament

—Què? Que no penses escriure el post que vas prometre per avui o què?
—Home, Joystick! Així m'agrada, que entres al blog sinse saludar i sinse preguntar-me si he passat un bon estiu, si tot me va bé, si sic jo o un altre qui ha deixat embarassada la Mir, si la immersió lingüís...
—Com, com? Què dius que què? Que tindràs un fill???
—O filla. Però no me digues que encara no ho sabeves! No hèvem quedat que eves omniscient? Me pareix que caldrà modificar el catecisme.
—Omniscient, omnipotent i omnipresent: no en tingues cap dubte.
—No sé si ets omniscient i omnipotent, Joystick; però omnipresent, en este blog, sí que n'ets. O ovnipresent. Perquè tu ets extraterrestre, no?
—Deixa't de punyetes i explica'm això de l'embaràs de la Mir.
—De seguida. T'has fixat en les abelletes? Doncs has de sabre que les flors tinen estams i pistils; i, quan una abelleta s'hi avora...
—Va, home, va! Ja m'has entès.
—Ah, que vols una explicació hardcore? D'acord: per començar, i fent ús del meu reputat domini de les arts amatòries, vaig introduir la meu...
—No anava pas per astí jo, i no sigues tan fantasma.
—Fantasma? Ves, potser sí que allò va ser un remake porno d'El fantasma i la senyora Muir.



—Mira, Manel...
El fantasma i la senyora Mir, vaja.



—Mira, Manel, deixem-ho estar. Enhorabona, xiquet.
—Moltes gràcies, Joystick.
—Estàs content?
—Estic acollonit.
—Tins nou mesos per desacollonir-te.
—O per acollonir-me encara més.
—Però estàs content o no?
—Home, sí.
—Me n'alegro, de debò. Ei! Però el post que vas prometre on és? Quina poca paraula, Manel!
—El post ja està enllestit: és esta conversa que hem mantingut.
—Però, però, però... Si no hem parlat del Pascual, ni de la conferència que va pronunciar Marcelino ahir a Tremp, ni dels sous del Víctor, ni del que ha predicat este estiu el Boni per terra, mar i twitter.
—Per terra, bar i twitter.
—Bé, sí, com vulgues, però la qüestió és que avui no has parlat de l'Ajuntament.
—I tant que n'he parlat, de l'ajuntament! En versió abelleta i en versió hardcore.
—Va, home, va!

Etiquetes de comentaris: ,


***
Tot allò que he anat escriuint al blog

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Wow!! moltes felicitats manel... i mir, és clar. ara només cal tenir paciència i bons aliments... bé, el manel d'això sembla ben sobrat. que tampoc no us expliquin històries, normalment els primers mesos es fan llargs i si el nen és ploraner, insuportablement llargs. però, vés quines coses, en aquella cosa petita i "inútil" que només fa que dormir, cagar, menjar, pixar, dormir, cagar... te l'estimes com res en la teva vida havies estimat. apa-li, molta sort. rondinaire

15 de setembre, 2011 02:13  

Publica un comentari a l'entrada

Enllaços cap a aquest post:

Crear un enllaç

<< Pàgina principal