De Sant Pau a Sant Manel, tot passant per mossèn Ardanuy

Me vine molt de gust escriure una "Carta oberta a Joan Pascual"; però, com que li vull donar el to amorós, conciliador i serè de les epístoles de Sant Pau, la treballaré amb calma i ja la publicaré al proper post. Per ara, quedem-mos amb l'homilia de mossèn Ardanuy, que tine més ragó que un sant.

Avui dos persones opten a ser alcalde (Orrit i Ubach), i jo votaré Joan Ubach, perquè coincidim en gran part en els nostres programes electorals, i perquè després de diverses reunions així ho vam acordar divendres passat a casa seva amb ell i amb en Joan Pascual, perquè nosaltres ens comprometem si podem complir, i complim amb el que ens comprometem.
(Fragment de l'homilia)

Doncs sí, mossèn Ardanuy tine més ragó que un sant, més ragó que Sant Manel, per exemple. Sant Manel, segons la Vera història de Sant Manel, ni va ser guaire bo ni en teniva res, de màrtir; però Nostre Senyor el va premiar amb un do especial, ves què hi farem.

Vera història de Sant Manel

Germans en la fe, Sant Manel, de bo, no en tingué res; fou un fill de CAMPAMENTA de marca, i ho demostrà sempre que pogué: amb cartes estranyes, amb missatges religiosos incomprensibles, amb corrandes irreverents... I, de màrtir, tampoc no en fou guaire: no tingué més vicis perquè ja els teniva tots, excepte el de prendre cafè, i visqué com un paixà.

Però heus ací que, un bon dia, Déu li concedí un do. Li concedí un do més especial que el de passar pel foc i no cremar-se (do que posseïren el Beat Joan de Salern i Sant Vicent Ferrer; però, és clar, el "foc" eva una CAMPAMENTA i "no cremar-se" eva no CAMPAMENTAR amb ella: quin do més poc especial, i quina merda de do). Li concedí un do més especial que el de la resurrecció (do que posseïren el penjat i la gallina de Santo Domingo de la Calzada; però, és clar, veri una gallina morta que canta i un penjat que és viu no tine res d'especial; és més, els penjats vius veuen sovent gallines mortes que canten, que reciten poemes de Ginsberg i que ballen: tot depèn de la dosi). El do especial de Sant Manel fou el de la invisibilitat.

Sí, germans en la fe socialista, perquè Sant Manel el dia de la constitució del nou Ajuntament de Tremp, l'11 de juny, se tornà invisible als ulls de qualsevol bon socialista trempolí!! Els socialistes trempolins virtuosos, tant els regidors com els parents, afiliats, simpatitzants i hooligans diversos, passaven a la seua vora i ni el vedeven ni el saludaven. I, misteris de Nostre Senyor, això no ocorregué durant la campanya, període en el qual Sant Manel va repartir-los llenya a dojo; no, en eixe període els socialistes trempolins el vedeven i el saludaven. Germans, potser les crítiques postelectorals a Reagrupament obraren el miracle de fer invisible Sant Manel per als socialistes. Ai, el miracle! El miracle de la no multiplicació dels pans! Altrament dit, amb el pa dels fills no s'hi juga.

Ara bé, alguns socialistes (pocs i, segurament, pecadors) l'11 de juny sí veieren Sant Manel i sí que el saludaren: la Sílvia Romero, el Ramon Pujol, el Diego Roldan, la Núria Orrit, el Miquel Àngel Hernaiz... Ah, germans, que siguen condemnats a les flames eternes estos socialistes pecadors que no obtingueren el privilegi diví de contemplar la invisibilitat de Sant Manel! Amén.