Les temptacions del dimoni

L'estiu avança, el mal oratge arriba, les faldetes s'allarguen, les temptacions del dimoni s'escurcen, les rebequetes apareixen, les temptacions del dimoni desapareixen, ai! Els alcaldes fan vacances, els tinents d'alcalde fan veri que fan d'alcaldes, els Barça-Madrid tornen, Chanquete ha muerto, el final del verano llegó y tú partirás. Però encara mos quedaran les morenors. Els bonics morenos guanyats a còpia de sacrifici horitzontal (veges tu, no només les dones que fumen han de fer sacrificis horitzontals); o a còpia d'espontaneïtat vertical: el moreno paleta (amb senyals de samarreta imperi), el moreno camioner (amb el braç esquerre torrat i el dret com cul d'Iniesta), el moreno socorrista (amb franja blanca entre el torterol i els dits del peu), el moreno Primer Tinent d'Alcalde (amb renegror intensíssima).

Sí, el moreno Primer Tinent d'Alcalde. I és que el pobre Joan Pascual s'ha passat un patac de dies al carrer. No perquè l'hagen feit fora de l'Ajuntament (impossible, "l'acta de regidor és meua, només meua, el meu tresor", i ni els hòbbits reagrupats han pogut prendre-li l'acta); no, s'ha passat uns quants dies al carrer perquè, fent veri que feva d'Alcalde en funcions, no s'ha perdut cap funció: ni les funcions de teatre ni les de música militar ni les del que fos. Al maití (mirava) regar els àrbels, al migdia (feva) repartir multes, a l'hora baixa (donava ordre de) penjar una pancarta, al vespre (mirava de) goir del cinema a la fresca sinse podre goir de la fresca del cinema (massa cansat i massa casat). De tantes hores al carrer, s'ha mascarat que és un contento. En alguns moments, el vedeva i pensava: "O el Víctor torna lego de les vacances o a este home li agafarà una insolació".

La qüestió és que el Joan Pascual està moreno, i guapot. Res a veri amb la fila que fa als cartells que queden a la façana de l'antic bar Nadal, entre la carnisseria Pociello i l'Ajuntament:


Així apareix el Joan Pascual a eixos cartells, encara pitjor que als que rauen al cap del Passeig.

Reagrupament, atreveix-te! Reagrupament, atreveix-te a retirar-los, coi, que ja s'han escolat tres mesos des de les eleccions municipals i fan llord! Jo per mi que, si no els retiren, és perquè el PSC els els ha amprat per mor de servir-se'n a la campanya de les eleccions espanyoles. Posaran el Zapatero (acompanyat per la Teresa Montanuy) davant d'eixos cartells i dirà al Pascual, tot mirant-lo de fit a fit,...


"Pascual, apoyaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña."

En resum, tenim un Joan Pascual moreno, pinxo, guapot i rejovenit; mentre que als cartells ix pàl·lid, deteriorat, fieret i envellit. Ara hi caic! El Joan Pascual és el nostre Dorian Gray! Dorian Gray, com el Joan Pascual, se conservava eternament jove mentre la seua imatge en un quadre s'anava degradant. Per aconseguir-ho, va cedir a les temptacions del dimoni i li va vendre l'ànima. El Dorian Gray, dic; no el Joan Pascual, que el Víctor Orrit no és pas el dimoni, crec.

La tardagó s'anuncia, les temptacions del dimoni augmenten, l'ètica política minva.