diumenge, 16 d’octubre de 2011

L'Hospital, la Pili, la MAT, el Seat, la Rambla i la sardana dels pregons

El dia 12 d'octubre no me va passar res.

El dia 13 d'octubre no me va passar guairebé res. Vaig anar a l'Hospital a replegar els resultats d'un test de tolerància a la glucosa, els d'una anàlisi de sang i els d'un quemsejó del coll de l'embrió. Tot de la Mir, és clar. Tan clar que me van tindre una hora esperant per culpa del meu aspecte de poc embarassada (la panxa sí, però la barba no). "Home, qui heva de pensar que vostè...; passe, passe". Durant eixa hora vaig resoldre dos sudokus i la meitat d'uns mots encreuats, vaig parlar amb una embarassada, vaig preguntar una cosa a algú amb bata blanca i la resposta la va rebre l'embarassada ("No, que la meua embarassada és la Mir; a esta xiqueta no l'he embarassat jo, crec"), vaig comprovar que els xiscles d'un marrec de 2-3 anys superen de bon tros en agudesa la nota més alta de l'ària de la Reina de la Nit... I prou d'embarassos i canalla, que no vull ser un pesat com el Carles Capdevila i el Lluís Gavaldà.

Des de l'hospital vaig anar al CAP, per demanar visita amb els llevadors que... Prou! Al CAP vaig ser testimoni de la implacable persecució que pateix el castellà a Catalunya. Hi heva la perillosa independentista Maria Pilar Cases atenent radere el taulell i... Iep!, foto no borrosa de la Maria Pilar, que eva una promesa pendent:


La Maria Pilar Cases el MariaPilarsday.

Diva que hi heva la Maria Pilar, i una persona li va dir: "Perdone; ¿me lo podría decir en castellano?". I què va fer la Maria Pilar? Doncs dir-li-ho en castellà. Res més. La Maria Pilar, en lloc de demanar perdó aginollada, en lloc de jurar fidelitat eterna a la lengua común de todos los españoles, en lloc de prometre que mai més no parlaria en català, en lloc de fuetear-se amb les xurriaques dels cavalls de José Bono (PSOE), va respondre en castellà i prou. Sinyors d'Intereconomía, la tèbia actitud de la Maria Pilar oculta un odi al castellà que mereix un linxament mediàtic ja. Abans d'eixir del CAP, vaig sentir esta frase: "¿Mi domissilio?; sí, Rambla der Dottó Peasso". En fi. ¡Vaya peasso dottó! Persecució evident del castellà.



Després vaig anar a Correus per recollir la resposta certificada a les al·legacions contra la MAT. A la carta, un sinyor que se feva dir Juan José Prieto Maestro i que parlava en nom de Red Eléctrica de España (arriben a afegir una paraula més al nom i necessito lupa) me diva: "Blablabla campos electromagnéticos blablabla no hay peligro blablabla peasso línea eléctrica". Sí, bé; perdó, que m'ho podria dir en català? "Blablabla otras subestaciones blablabla instalaciones eléctricas necesarias blablabla unos hilillos de plastilina". Au, a la meua col·lecció d'"ésques".

En acabat vaig fer classe i classe i classe... I, quan vaig eixir de l'IES de Tremp, vaig passar-me per ca l'Eulàlia (ara és època de panadons d'espinacs, boníssims) i per ca la Pili (ha perdut set quilos, però ja ha recuperat la salut; diu que farà bondat i que no tancarà tan tardi com fins ara; ai, Pili!, a veri si és veritat). Mentre dinava, vaig mirar-me el Dando caña d'Intereconomía. "La España posfranquista no ha tenido ningún presidente barbudo." Perquè no he volgut. "En EE.UU. no aceptarían un presidente barbudo y/o gordo." Eh!, que no estic fordo, estic embarassada. "¿Qué piensa usted al oír el himno de España?" Si el sentís, pensaria que algú heva mangat el CD de la sardana dels pregons i que els de l'Ajuntament s'heven vist obligats a posar una pascualada musical qualsevol.

A la tardi, me va tocar més classe i més classe i més classe... Després, abans de les classes nocturnes del PPAS, vaig prendre un Bifrutas Pascual al bar de l'IES.



—Que t'hi has fixat? Ara també tinc el Bifrutas Ibiza, de síndria i meló.
—Sí, Ginesta, però no veig clara la relació entre Eivissa i les síndries i els melons.
—Home, Manel, està claríssima la relació. On se cull bona mira de síndries i melons?
—Espera, que ho busco al google... Entre altres llocs, al Baix Llobregat.
—Molt bé. I on se fabrica el Seat Ibiza?
—A Martorell (Baix Llobregat). I?
—Doncs astí ho tins, Manel: les coses que ixen del Baix Llobregat s'anomenen Ibiza.
—Així el Montilla va ser un President Ibiza, no?
—De cap a peus.

Quan vaig acabar les classes amb els del PPAS, vaig tornar a casa, vaig sopar, vaig publicar el post "¿Que el saben aquell que diu que l'Oriol Junqueras...", vaig telefonar a la Mir ("molt", "i jo també") i me vaig posar a llegir al llit. Une autre histoire de la littérature française, de Jean d'Ormesson (un acadèmic de 86 anys molt classicot; sí, però també un gran seductor d'ulls blaus i prosa irònica):
Au même titre que Hugo, que la baguette de pain, que le coup de vin rouge, que la 2 CV Citroën et que le béret basque, Molière est un des mythes fondateurs de notre identité nationale.
Jean d'Ormesson, Une autre histoire de la littérature française.
Traducció:

Ensems amb les embarassades de l'Hospital, amb la fruita de la Pili, amb les al·legacions contra la MAT, amb el Seat Baix Llobregat i amb la Rambla der Dottó Peasso, la sardana dels pregons és un dels mites fundadors de la nostra identitat trempolina.
El dia 14 d'octubre tampoc no me va passar res.

***
Tot allò que he anat escriuint al blog

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Enllaços cap a aquest post:

Crear un enllaç

<< Pàgina principal