Quin conyàs de classes!

Els alumnes s'avorreixen a classe? Molt. A l'IES de Tremp i a qualsevol centre educatiu, a assignatures de primària i a assignatures d'universitat: s'avorreixen a Dinàmica de fluids computacional, a Coneixement del medi natural, social i cultural, a Anatomia del sistema locomotor, a Llengua i literatura castellanes... Fa uns dies hi heva belles persones que parlaven d'unes classes de Castellà. No diré a quin lloc se va produir la conversa, ni si les classes en qüestió even de col·legi, d'institut o d'universitat; tampoc no cal sabre quines persones conversaven. El que és important és que viniven a dir que aquelles classes de Castellà even un conyàs. El Bonifaci Colomina, que passava per aquell lloc i que no sabeva ben bé de què parlaven, va deduir erròniament que eixes persones se referiven a jo i va ficar-hi cullerada. Jo, que vaig escoltar la seua ficada de cullerada —i ficada de peus a la galleda—, hi vaig respondre. Així va anar la fi de la història (paraules literals):

Boni: Quin profe teniu? A veure si és el que jo em penso.

Jo: Boni, ja veig com te regalimava la baveta pensant que... arf!, arf!; però no, xiquet, no sic jo.

Història absolutament real. Ai, Boni, Boni, que t'has quedat amb les ganetes! Ara bé, he de confessar-te que jo també sic un conyàs, i tant! Perquè, d'entrada, tots els professors (de primària, de secundària, d'universitat) tenim dos cognoms: Ésunconyàs i Unfilldeputa. De vegades, sobretot en absència dels dos cognoms esmentats, podem ser Ésunquenosapnifava i Unpobrehomeambelqualnofotemnibrot. O siga que jo sic Manel Ésunconyàs i Unfilldeputa; no en tingues cap dubte, Boni. Com tu siràs, per a qui se les haja hagut d'heure amb tu a l'INEM-OTG o a l'Ajuntament, el posseïdor d'uns bonics cognoms prou escaients; d'això, tampoc no en tingues cap dubte, creu-me.

Però anem al cas: l'avorriment a les classes és força inevitable. Com comprendràs, és difícil trobar la forma divertida d'explicar les diferències entre la coma i el punt i coma, entre el narrador omniscient i el narrador observador extern, entre "barruer" (de Barruera?) i "barroer". Jo, per exemple, explico així els verbs copulatius castellans:

Verbs copulatius
Els verbs ser, estar i parecer són copulatius si van amb atribut. Quan no porten cap atribut, eixos verbs són verbs predicatius.

Reconeixement dels atributs
Els atributs sempre acompanyen un verb copulatiu i equivalen a "lo". És important recordar que el subjecte concorda amb el nombre i el gènere dels atributs de tipus nominal o adjectiu.

Advertiment
Un verb copulatiu pot portar també complements circumstancials. Per exemple, un complement circumstancial de temps.

Un conyàs, Boni. Home, quan hi afegisco els exemples, la cosa millora un poc.

El Víctor Orrit copulatiu
El Víctor del ser, estar i parecer (ser Alcalde, estar cobrando de la Diputación de Barcelona i no parecer un aprovechado) és copulatiu (això sí, cap còpula sinse Vaginesil™) si va amb atribut (amb dos atributs, dos sous com un toro; un més gran que l'altre, però dos). Quan no porta cap atribut ("Ai, que no cobraré!"), eixe Víctor és un Víctor predicatiu ("Voteu-me; que, si no, no cobraré!", predica).

Reconeixement dels atributs
Els atributs (dos) sempre acompanyen el Víctor copulatiu (amb Vaginesil™, que el paga la Dipu de Barna) i equivalen a "lo".







És important recordar que el subjecte concorda amb el nombre i el gènere dels atributs de tipus nominal o adjectiu.


El Boni, que és un bon subjecte, opina.

Advertiment
El Víctor copulatiu (amb tanta còpula, la Dipu de Barna haurà de pagar al remat el Prenyíctor™ o el Prevíctor™ o com se diga) pot portar també complements circumstancials. Per exemple, un complement circumstancial de temps.


El Joan Pascual, que és un bon complement circumstancial de temps, saluda. D'ací a quatre anys, el temps haurà passat i les circumstàncies també.

Però tot plegat continua sent un conyàs, Boni. Si més no, quatre anys de conyàs.